S’acosta el període d’admissió en totes les etapes de l’ensenyament reglat. Del 7 al 18 de maig a les 10h 59m, en primària; del 21 de maig a l’1 de juny, a l’ESO i Batxiller. És durant aquests dies que les famílies hauran de marcar quina és la llengua base de preferència per als seus fills. Allò que es presenta com una decisió individual i innocent, ja ho sabem massa, no és sinó un pretext per dotar de normalitat una de les agressions més profundes al valencià de l’actual govern. L’escola és un espai estratègic, imprescindible, innegociable. Ho saben. L’ensenyament en valencià fou un èxit sense pal·liatius. Ho saben. La història de l’ensenyament en valencià i l’experiència que en tenim ens ho ha deixat absolutament clar. Podríem citar centenars d’estudis que avalen aquest fet des de múltiples perspectives, però no ens cal: ho hem viscut, ho hem comprovat una vegada i una altra. L’alumnat que ha apostat de veritat pel valencià té un distintiu tangible: és bilingüe. Aquesta competència individual en si no suposa cap amenaça per a ningú, però hi ha alguna cosa més. Amb la generalització de les antigues línies, milers d’alumnes començaven a utilitzar el valencià com a llengua de cultura. Alumnes parlants d’altres llengües aprenien a usar el valencià amb normalitat i una xicoteta xarxa de seguretat i dignitat lingüística s’estenia lentament, però amb fermesa. L’educació en valencià (la veritable, no la dels percentatges de misèria), començava a superar molts dels paradigmes que pretenien situar-nos en una suposada inferioritat cultural.
Mai vaig entendre que les acusaren de gueto. Mai vaig entendre que qui hauria d’haver vetllat per un espai de protecció i promoció necessari per a la nostra llengua decidira obrir les tanques d’un dels nostres escassos espais de seguretat lingüística. No era un espai d’abast suficient, d’acord. Calia eixamplar-lo, d’acord. Calia fer-lo arribar allà on el valencià està mut, sí, totalment d’acord. Però en obrir les portes van entrar els llops disposats a devorar una a una les nostres victòries. El primer objectiu a abatre és la possibilitat de vehicular tot l’ensenyament en valencià. Ara les famílies que trien el valencià com a llengua preferent en el procés d’admissió toparan amb un 52,5 % com a màxim a partir de tercer de primària. Ja no es pot estudiar en valencià al País Valencià, per molt que marquem la preferència. Primera victòria devorada, primer engany d’una llibertat inexistent. Una altra destrossa ha estat l’autonomia dels centres per elaborar un pla lingüístic estable. Les famílies no sabran si el centre on ha estudiat la germana gran tindrà els mateixos percentatges de valencià que el germà menut perquè cada any la majoria de famílies reconfigura el sistema. La incertesa i la insatisfacció guanyen protagonisme en cada procés d’admissió.
Els atacs continuen. El Pla d’Ús de les Llengües, que substitueix el Pla de Normalització Lingüística de Centre, s’encarrega d’acabar amb la tranquil·litat de poder enviar notificacions a les famílies en valencià amb naturalitat, sense la tutela perpètua del castellà obligatori. El missatge està clar: el valencià no pot anar sol com una llengua normal i sobirana. Necessita estar tutelada, acompanyada i validada per la llengua comuna de l’Espanya Una. I què és això d’estimular l’ensenyament del valencià en zones castellanes o castellanitzades? Què és això de demanar a tots els alumnes que facen proves en valencià en assignatures no lingüístiques? Imposició, en diuen. Ni aprenentatge, ni enriquiment lingüístic ni cultural, no: imposició. No s’atreviran a parlar de la imposició del castellà o de l’anglés, però sí que fan gala d’una irresponsabilitat supina quan carreguen el nostre valencià, el català de tots, amb tantes connotacions problemàtiques.
Els llops sabien i saben molt bé quin és el seu objectiu: mantenir el valencià dins una caseta minúscula, atemorit i rebaixat. L’ensenyament en valencià és un problema per a ells, no perquè promou el bilingüisme i les competències individuals, sinó perquè a més d’això trenca amb molts dels supòsits que ens empresonen en la inferioritat lingüística. Els llops estan ací, però les mares cabretes també. En som moltes, de mares cabretes, que estimem a rabiar la nostra llengua, i estem disposades a traure-la de la panxa de llop i enviar el depredador al fons del riu. Sabem que els llops solen disfressar-se de llibertat, de tolerància, d’educació o fins i tot de normalitat. Però se’ls sent la veu rogallosa i el vent els ha descobert la foscor dels seus pèls. A partir del 7 de maig tornarem a triar valencià, sí, però no un valencià empresonat i subaltern. Triarem en massa una llengua moderna, completa i forta. Sí al valencià, no a la llei Rovira ni a cap retrocés que reduïsca la nostra llengua. No assumirem com a normal allò que és una bestiesa.
(Amb tot el respecte i estima als bellíssims canis lupus, que res tenen a veure amb aquesta història).
Rosanna Martínez és presidenta d’Escola Valenciana.
