Com bé assenyala el filòsof estoic, Lucio Anneo Seneca, la dificultat de les coses rau més, potser, en la manca d’atreviment nostre per a abordar-les que en elles mateixes. Un factor clau, doncs, hi seran les nostres aspiracions, que, per cert, determinaran la nostra formació: les nostres facultats i els nostres coneixements.
Un procés de formació adquirible, per cert, amb l’ajuda d’un Pigmalió que crega en les nostres possibilitats, amb la del teòleg, filòsof i pedagog, Johannes Amos Comenius i el seu Fabricando fabricamur (fent ens fem) i amb la de la política Marcela Lagarde i la seua noció d’aprenentatge: l’apropiació de recursos externs que aplicats a la vida esdevindran béns pròpia. Un procés, per cert, que serà alié a aquells qui confonen les seues màximes aspiracions amb els mínims requeribles, com diria el sociòleg Lluís Aracil.
Però no sols de les aspiracions depén la nostra formació, sinó també el tipus de discurs amb la seua influència en la dificultat de les coses. De les altes, brollarà el discurs de la responsabilitat -el dels fets i avanços, per exemple– que ens espentarà a atrevir-nos amb les coses; i de les baixes, el discurs de pretensions i pretextos –el d’ambicions i excuses, per exemple- que ens farà recular-hi.
I també, evidentment, les traves internes també hi jugaran un paper clau. La nostra inseguredat ontològica i existencial, per exemple, ens poden crear obstacles externs fantasmagòrics. O, dit d’una altra manera, poden enfortir els nostres mecanismes de defensa i arribar a paralitzar-nos. Per exemple, el de la racionalització, el funcionament del qual es veu clar en aquesta mena de paràbola que conta el psicoanalista, Carl Jung i que exhuma Lluís Jordà Lapuyade1:
“Un excursionista enfrontat a una escalada difícil i perillosa. Aquest excursionista pot emprendre decidit l’aventura o, al contrari, deixar-la córrer reconeixent amb franquesa que li fa por malgrat les ganes que té de fer-la. Totes dues decisions, per dir-ho així, ‘sanes’: fer o deixar de fer reconeixent-hi els motius reals. Però hi ha una tercera reacció, (…) que consistix a defugir la desitjada escalada per por, però sense consentir a confessar aquesta por, enganyant-se a si mateix amb excuses trivials i alienes als veritables motius: ‘No em costaria gens pujar a la muntanya (…), però en aquest moment ja no em ve de gust, o s’ha fet tard, o és una bestiesa que no va enlloc.”
Però la nostra inseguretat ontològica i existencial també depén en bona part de les nostres aspiracions. Si aquestes són altes i fermes, poden ser un punt de suport per a trobar ajuda, superar les nostres traves internes i enfrontar les coses malgrat la seua dificultat.
Tot plegat, sembla, doncs, que la vida és per als qui tenen altes i fermes aspiracions.
*No t’atrevixes perquè és difícil o és difícil perquè no t’hi atrevixes.
(1) Manual del bon neuròtic, Lluís Jordà Lapuyade, Pòrtic.
