La frase iniciadora de l’article em dona peu per parlar dels savis grecs, i agosarat com em considere, ho faré de Sòcrates, qui fou assenyalat com el més savi entre tant de savi. Sòcrates fou mestre de Plató, i semblant-li que hi havia una sinergia palpable entre tots dos filòsofs, Sòcrates posava de manifest en paraules que la vertadera coneixença comença amb el reconeixement de la pròpia ignorància, tot per tal d’ajudar altres a desenterrar la veritat per si mateixos.
Quan l’oracle de Delfos l’anomenà el més savi, sentint que no ho sabia tot, va concloure que allò que sabia és que no tot ho sabia, diferenciant-se d’altres que es consideraven ben sabuts; llavors el va dur a repensar sobre la saviesa i la ignorància. El significat del mecanisme de la humilitat intel·lectual i la recerca constant de la sapiència, tot admetent que no tot se sap, mitjançant el seu mètode duu les persones a qüestionar les seues pròpies creences i descobrir l’anhelada veritat.
La coneixença d’un mateix inscrita al temple d’Apol·lo a Delfos fou adoptada per Sòcrates com el punt d’inici per a la filosofia i la vida plena, que implicava comprendre la nostra naturalesa i els seus límits. Amb la premissa socràtica que una vida que no ha sigut examinada no mereix ser viscuda, arrodoneix les anteriors, enfaixant la importància de la reflexió i l’autoexamen per tal d’aconseguir la virtut i la bona vida. Frases totes fonamentals i a la recerca del diàleg, qüestionant constantment i cercant la veritat i el diàleg.
Un vessant d’importància fou quan Sòcrates va finir, ja que fou un patriota i un home de profundíssimes conviccions, especialment religioses, sent acusat en la senectut de no creure en els déus al temps de corrompre el jovent allunyant-lo de la democràcia; l’any 399 abans de Crist, fou condemnat obligant-lo a beure verí. Es considera el finat pare de la filosofia política i de l’ètica, sent la principal font de la filosofia occidental i la manera dialèctica d’indagar, coneguda aleshores com a mètode socràtic, el qual aplicava per a l’examen de conceptes com el bé i la justícia, considerant socràtics majors Plató i Aristòtil, i menors, megàrics, cínics i cirenaics.
Fet el romanç socràtic, em ve com anell al dit seguir amb Marc Aureli i amb les seues Meditacions. Un savi entre els savis d’una temprança extraordinària. D’aquesta manera, va referir-se a Alexandre el gramàtic, pel fet de no atacar amb crítiques les expressions bàrbares, incorrectes o dissonants, sinó tindre l’habilitat d’expressar justament allò que hauria d’haver-se dit a manera de resposta, ratificació, reflexió conjunta o alguna altra insinuació harmoniosa, sobre a l’assumpte en si, no sobre la manera d’expressar-lo.
De Frontó, va dir que calia qüestionar la malícia, l’astúcia i la hipocresia ben pròpia del tirà, i que, en general, aquells que són anomenats “patricis” són en certa manera, incapaços d’afecte. D’Alexandre, platònic, evitar dir a algú o escriure en una carta sovint i sense necessitat: “Estic ocupat” i excusar-se sense parar davant les obligacions de les relacions de convivència amb el pretext d’assumptes circumstancials. De Catul, no donar massa importància a la queixa d’un amic, encara que casualment fos infundada, sinó intentar consolidar la relació habitual; l’elogi cordial als mestres, com es recorda que feien Domici i Atenodot, així com tindre amor vertader pels fills.
De Sever: l’amor a la família, a la veritat i a la justícia; haver conegut gràcies a ell Treseas, Helvidi, Cató, Dió i Brut, i haver concebut la idea d’una constitució basada en la igualtat davant la llei, regida per l’equitat i la llibertat d’expressió igual per a tots, d’una reialesa que honra i respecta. Per damunt de tot, la llibertat dels seus súbdits. D’ell també, la uniformitat i constant aplicació al servei de la filosofia; la beneficència i generositat constant, l’optimisme i la confiança en l’amistat dels amics, cap dissimulació per aquells que mereixien la seua censura, no requerir que els seus amics, conjecturant què volia o què no volia, perquè era ben clar.
Amigues i amics, la distància entre els parers de Sòcrates i els seus enraonaments i els de Marc Aureli amb les seues meditacions (n’hi ha més), és si fa o no fa d’uns 580 anys, i allò que deien és d’uns cervells privilegiats. Mil anys després, Montaigne, un cervell privilegiat de qui va parlar, entre altres, Joan Fuster –un altre cervell privilegiat nostrat- en aquests termes:
“Montaigne va trencar amb la tradició acadèmica i canònica que s’aferrava a ‘La Veritat’. Amb el seu ‘jo’, aquella ‘Veritat’ de cartró pedra passà a ser ‘veritat’ en minúscula: la seua, sense pretensions. Bé, amb pretensions. Montaigne va ser un pedant grandíssim, Docte i pacient, apuntava en les seues paperetes citacions dels vells autors llatins i grecs, per a després col·locar-les, cada cinc o sis línies, en el seu original. Llegir-lo avui, resulta una mica fastigós. Tantes intercalacions ‘humanístiques’ entrebanquen el seu discurs. Potser té una excusa cronològica: no gosava afirmar el seu ‘jo’ sense el suport d’un clàssic. En la seua època, probablement, necessitava aquells avals, per no escandalitzar massa el seu públic.”
“Record per a l’avi Montaigne”, Jano, número 415, març de 1980.
Per la meua banda, només dir que, efectivament, Montaigne, a la seua manera i època, era necessàriament i efectivament un clàssic, i Joan Fuster, un grapat d’anys després, un altre clàssic més contemporani.
