A l’anterior article reflexionàvem sobre el gran parany on molts hem caigut, sobre com la Guerra Freda va polaritzar un món convuls i va permetre a Europa Occidental estendre, via socialdemocràcia, la il·lusió d’un repartiment més just de la riquesa, malgrat oblidar que aquesta es produïa gràcies al «postcolonialisme» més dur, on encara el món està immers. Però no pretenc fer una classe d’Història. Estem on estem, i ens convé entendre dos coses: la primera, que individus de les forces més reaccionàries mai no han deixat d’ocupar llocs de privilegi dins el sistema a tota Europa, no sols a l’Espanya postfranquista, com ara a les forces de seguretat, judicatura, consells d’empreses…; i la segona, que com a bons deixebles de Joseph Goebbles, ministre de propaganda nazi (no debades el nazisme va ser alimentat des de ben prompte pel gran capital), els actuals dissenyadors de les campanyes ideològiques de l’extrema dreta, han incorporat la sociologia i el màrqueting més moderns a les seues propostes. Però seguint els passos de Goebbles fil per randa, primer havien de fabricar els enemics. Et voilà!
A saber, els enemics fabricats serien: feministes que trenquen la sana convivència entre gèneres; homosexuals que amenacen la supervivència de l’espècie creant estranyes famílies; nacionalistes que demanen més diners, quan són els més rics i que ens volen imposar la seua llengua d’anar per casa; immigrants que furten el treball a la bona gent -la gent normal, o siga qualsevol de nosaltres; okupes que acabaran amb la propietat privada; rojos que ens volen tornar a les dictadures comunistes… I, per facilitar la digestió, com que estem al món de les icones, res millor que posar nom i cara a eixos enemics: Irene Montero, Pedro Sánchez, Mónica Oltra, Arnaldo Otegi, Pablo Iglesias, Carles Puigdemont, Gabriel Rufián, Laura Borràs, Ximo Puig… Ja tenim a qui odiar. El caos està servit! Ara només els queda donar-nos la recepta interessada, la solució, la pau.
Esbrinar si aquests enemics són reals o inventats o quin és l’abast de les suposades amenaces, suposa un exercici complicat –que hauria de fer el periodisme seriós- quan es juga amb les cartes marcades. Tot un aparell propagandístic, amb cadenes informatives riquíssimes i mercenaris de la informació ben pagats, que és senzillament incontestable. Per no parlar de l’ús de les xarxes socials. És gairebé impossible desmuntar tanta propaganda de laboratori quan no disposes de les mateixes eines de difusió i quan per decència, honorabilitat i el vell costum analític dels corrents progressistes, no pots crear o inventar enemics/monstres tal com fan ells.
Si no fora un tema tan seriós, semblaria una broma de mal gust que els hereus confessos o dissimulats del franquisme utilitzen el concepte de LLIBERTAT com a idea matriu de la seua propaganda. La llibertat és la panacea. Mira per on, una idea que naix de les antigues revolucions dels miserables pot ser tergiversada fins a extrems obscens. Llibertat per a què? La llibertat que pregonen no ens donarà ni més ni millor treball, ni pau social, ni respecte, ni dignitat, ni permetrà viure sempre d’acord als nostres sentiments, sinó que eixa suposada LLIBERTAT és per a retallar drets. I si no els apanyen els resultats electorals, sempre poden esgrimir allò del frau electoral, sense cap pudor a l’hora de minar la confiança en la democràcia.
Però hi haurà llibertat per triar centre educatiu, encara que visques a un barri on no hi ha col·legis concertats?, i si no pots pagar l’autobús, o els uniformes, ni quotes per millorar el servei educatiu, ni activitats extraescolars elitistes?… Però pagaràs amb els teus impostos, lliurement, els concerts escolars de qui es pot permetre despeses extres. Podràs decidir lliurement que els teus fills no tinguen formació sexual?, la buscaran compulsivament per internet on el Nacho Vidal de torn els alliçonarà. Hi haurà llibertat per no aprendre ni respectar la llengua mil·lenària de la terra on vius?, la que parla la teua iaia o el teu veí, o la teua amant, o l’amic de la teua filla, o… I fins i tot tindràs llibertat per odiar, siga la llengua o el veí diferent, com s’odiaven els jueus a l’Alemanya nazi.
Hi haurà llibertat per abocar residus químics a rius, mars i embassaments, com volen fer al Mar Menor (sense comentaris). També tindràs llibertat per urbanitzar les terres que has heretat –si tens uns quants milions d’euros, clar- o la poca costa verge que ens queda, encara que qualsevol dia no pugues anar a la platja per aquell camí que ara és privatiu d’algun ressort de primera línia. Els serveis públics seran lliurement copats per empreses afins que faran l’agost: tu, contribuent, pagues les obres i les possibles pèrdues, que ells cobraran la gestió. Llibertat per des-fer obres públiques, pagant de nou als constructors. Win-win diuen els americans. Però els impostos, feliçment, baixaran: el de successió i el de patrimoni, encara que no tingues res a heretar ni casa a declarar (que ja tenien una quota d’exempció).
Digueu-me apocalíptica, però només he fet un viatge al nostre passat més recent, un dejà vu. No esperem idees fresques i constructives. Els mateixos empresaris d’abans, donant suport als mateixos polítics d’abans, ara amb un exèrcit d’ultres eixits de la hibernació. Cui bono? Qui es beneficia?, es pregunten els detectius quan busquen un culpable. Molt prompte ho sabrem.
