A propòsit del feixisme, són moltes les veus dels analistes que, des de fa uns quants anys, alerten del retorn triomfal de l’autoritarisme, pas previ al totalitarisme –via apropiació d’institucions democràtiques-, com ja va passar a Itàlia i Alemanya abans de la Segona Guerra Mundial. La idea de la reedició d’un passat tan negre ens dol a qui volem creure en la democràcia i hem estudiat –i alguns hem ensenyat a les aules, d’acord als temaris- els crims contra la humanitat perpetrats durant els anys trenta i quaranta del segle passat (per la dictadura franquista o la salarazista portuguesa o la dels coronels grecs o per l’estalinisme a Rússia i Europa oriental, per posar exemples europeus que van ser escenari d’aquell terror.
Ara l’ascens electoral de l’extrema dreta, amb discursos impúdics, que abracen el masclisme o el negacionisme del canvi climàtic, o l’intent d’anul·lació de drets amb l’excusa que són imposicions, o la xenofòbia exultant, (com és el cas de Meloni a Itàlia, o Le Pen a França, tot i moderar un poc el seu llenguatge electoralista quan veuen o toquen poder), corrobora el fracàs d’una lluita sostinguda durant dècades contra el feixisme i l’autoritarisme. Ens preguntem amb certa innocència què s’ha fet malament. O si tots hem fet el que devíem, o si …
Mentre una bona part de la societat abraçava, per exemple, els discursos i les propostes del feminisme i l’ecologisme –moviments a cara descoberta-, i els canvis legislatius consegüents, un corcó seguia instal·lat dins les institucions i maldava per eixir a la llum. El professor i historiador Josep Fontana, al magnífic treball El segle de la revolució, ja ens advertia que la depuració del feixisme no havia estat en absolut completa i que sota la complaença de les democràcies occidentals, es va fer una operació de maquillatge que culmina amb la reconquesta del poder –des de fa uns quaranta anys- per les classes dominants, amb la larva de l’autoritarisme, portant-nos a l’actual situació d’estancament econòmic i desigualtat social. Procés que es va fer evident primer als països més orientals (com Polònia o Hongria), i, pensant-nos que es tractava d’una reacció a tants anys de comunisme impostat, no ens vam adonar que els cucs eixien del laboratori a la llum, allà on la societat estava menys armada contra el feixisme, menys entrenada en l’acció democràtica… Després aniríem nosaltres, els països del sud.
Ja hem arribat. Les crisis econòmiques pròpies del capitalisme depredador, a les quals assistim resignats molts ciutadans -i això inclou un esguit de conflictes arreu del món, una pandèmia i una guerra brutal, injusta com totes, a Ucraïna-, van saldant-se a favor de la cuina de l’infern (digueu-li neoliberalisme o trumpisme), amb una escandalosa acumulació de la riquesa en poques mans, una major concentració empresarial, amb la caiguda de mitjanes i xicotetes empreses –eixos autònoms que sempre estan demanant rescat-, la pràctica desaparició de l’antiga classe mitjana culta i demòcrata i l’endeutament i l’empobriment del gros d’una mà d’obra poc qualificada i subjecta cada dia més als canvis tecnològiques per als quals no està preparada.
En un escenari quasi catastròfic, amb un planeta exhaurit, és innegable el malestar d’una majoria abocada a patir inestabilitat laboral i salaris baixos, però, paradoxalment ben entrenada per consumir (tenim, encara que pagant a terminis, mòbil, cotxe, casa, roba a la moda, viatge de noces a Cancún…). Malgrat les promeses de felicitat que anuncia la publicitat, estem abocats a la soledat i el patiment mental que creix galopant. Creix la percepció -no sempre realista- d’uns serveis públics dolents (creix el desànim de pagar impostos per millorar allò comú, o conèixer i respectar la llengua pròpia d’on visc, per a què?). Per augmentar la conhort de ciutadans cabrejats amb l’Estat, desafectes a la política, i atreure’ls amb un discurs simple i efectiu, només cal un exèrcit -ben pagat- de propagandistes i intoxicadors, imprescindibles per aplanar el camí a un feixisme de nou cuny. I el tenen, així com els mitjans per difondre’l.
Paral·lelament ens van desproveint de les arrels que ens mantenen fidels a la terra i a la nostra gent (poble o barri, cultura, llengua, solidaritat), i reneguem dels vells sistemes organitzatius de defensa (sindicats, plataformes diverses, associacions de veïns…). Ara tots som classes mitjanes, en realitat una nova classe única assalariada, això sí encara diferent als absolutament pobres, desposseïts de tot i condemnats, en el millor dels casos, a emigrar. Sotmesos a una propaganda uniformadora i alhora separadora o aïllant en tant que ens posiciona en categories oposades (joves/vells, espanyols/immigrants, heterosexuals/homosexuals, blancs/racialitzats…, o aris/jueus); molta gent, especialment jove, ha servit en safata de plata el triomf a la dreta. Com l’atur, la inflació i la frustració causades per les compensacions de guerra a pagar van servir en bona safata les victòries de Hitler o Mussolini en el seu moment.
Crèiem que el coneixement del passat i la mateixa democràcia era un bon antídot contra l’autoritarisme: era la base per a un món més just. Però les recents eleccions municipals i autonòmiques ens han trasbalsat deixant al descobert moltes escletxes del sistema democràtic. Val la pena fer un pensament per entendre com alguns han bescanviat el somni d’una societat més lliure i justa per la promesa futura d’un ordre i tranquil·litat que els reconforta, si més no, de moment.
