Fa uns dies una amiga em contava que, en eixir de casa, el seu marit l’havia despedit amb una frase digna de recordar eternament. Vaja, una d’aquelles frases èpiques que podria ser fruit d’un estat d’embriaguesa momentani on la creativitat supura sense necessitat de demanar permís, però que, malgrat el que poguera semblar, sorgia des de la calma més absoluta.
Una d’aquelles frases que no saps si tatuar-te-la al braç o estampar-la en una samarreta. “A mi no em deixes soles amb les pilotes del putxero”. Aquesta era la frase. Com dirien ara els jóvens: literal.
Què pensaria aquell home que anava a passar-li per quedar-se soles en casa amb unes pilotes de putxero al foc? On estava el perill? Podien atacar-lo? Li farien alguna proposta indecent? Li demanarien un préstec? O encara pitjor, li demanarien conversació? O un poc d’atenció? No ho puc garantir, però possiblement, de totes, aquesta era l’opció que més l’inquietava. Que li pregaren atenció. Una petició, d’entrada, inofensiva, però que implica interés, curiositat, observació… i sí, també temps i ganes. Dos condicionants bàsics en qualsevol relació que es pree, i que han passat a estar devaluats per a la majoria. Uns obliden la seua importància i altres ho perdonen amb massa facilitat. Pel desig de continuar compartint amb l’altre, per no voler acceptar la realitat, per l’esperança que es produïsca un canvi que ho ordene tot al nostre gust… Per esperar un miracle que mai arribarà, perquè els miracles no existeixen. I perquè l’atenció, si s’ha de pregar, quan es rep, no és atenció, és mentida. Exteriorment, una mentida piadosa, però interiorment una mentida que acaba passant factura.
Ens hem acostumat a normalitzar l’obesitat en les agendes, les hores del dia amb el cartell de complet abans d’entrar en acció, a acumular missatges que no sempre obtenen resposta, a ajornar plans que ens venen de gust per altres que porten afegida una càrrega destacada d’avorriment, a la polsereta del tot inclòs que regala una passivitat incompatible amb les emocions, i també, a carregar de responsabilitats a tot el que ens envolta quan els plans no s’ajusten al que esperàvem, com ara a la primavera o fins i tot, a l’amor. No ens adonem que la primavera, com l’amor, està sobrevalorada. L’esperem amb il·lusió, però quan arriba descol·loca. Imaginem dies esplèndids que ens aboquen a un canvi d’armari sobtat que permeta que el color ho inunde tot de nou. Però no. Al contrari del desitjat, els matins continuen mostrant-se freds, els migdies poden ser més calorosos, les vesprades imprevisibles i les nits de nou fredes. Un poc així com l’amor, que canvia de tonalitat i de temperatura, segons el moment, les necessitats o els desitjos d’un o d’altre.
Oblidem que la primavera i l’amor també són les decepcions i sorpreses no sempre agradables. Tot pel maleït costum d’idealitzar-ho tot: la família, els viatges, la maternitat, les amistats… i per la nostra facilitat a deixar-nos arrastrar pel desig i pel romanticisme que fan que tot haja de ser de color de rosa.
La primavera és com voler que arribe el moment d’encaixar en algun lloc però no trobar-lo. Com confiar en arribar en el moment adequat per a passar a somiar automàticament ser un d’aquells adorns nadalencs que busquen refugi en l’interior d’una caixa fins a l’any següent.
Massa responsabilitat per a la primavera, no? Volem que siga el pegament que torne a ajuntar els trossos que s’havien trencat per no atrevir-nos a reconéixer que no encaixar en certes vides, llocs o situacions és un privilegi a l’abast d’uns pocs. Que la primavera som nosaltres i la nostra capacitat per a escoltar-nos i per a mantenir-nos a estalvi del soroll de fora. Convèncer-nos que la maduresa no ens immunitza contra el dolor, però ens permet transitar pels desenganys amb més seguretat. O no. Fa igual mentre puguem tornar a florir, siga en primavera o quan ens vinga de gust. Perquè al final tots busquem el mateix, un poc d’atenció. De reciprocitat en les relacions. Poc més. De la resta ja ens ocupem nosaltres. De proveir-nos de vermuts, de viatges, de festivals, de temps, de riures… i prioritàriament d’amor propi, el més bàsic per a superar la falta d’interés, donat el cas. Perquè per a nosaltres les agendes sempre han d’estar buides i el desig intacte. A partir d’ahí, les hores poden estirar-se fins a l’infinit per allò que compense i sume. Que no ens falte mai temps per a una cançó, per a una conversa, per a uns rajos de sol, per al silenci, per a unes llepolies en la clandestinitat, per a un café amb pastes o sense, per a un ball improvisat, per a valorar-nos… i sí, per a compartir el nostre temps amb qui ens regale el seu perquè sempre serà igual de valuós.
