L’any 1978 vivíem moments de grans canvis institucionals, vingué el referèndum de la Constitució i encetarem la preautonomia. Era, doncs, una situació en la qual calia definir-se, i això precisament és el que Fuster feu en una entrevista que li vaig fer per a la nostra publicació estatal La voz de los trabajadores. Aquesta entrevista figura publicada al volum catorze de la Correspondència, de Joan Fuster, editada per Tres i Quatre. Si teniu ocasió, val la pena llegir-la íntegrament, és curta i prou sucosa. Ara, però, sols citaré algunes de les coses que va dir el nostre mestre, les quals, com podreu comprovar, mostren el contingut de classe del seu compromís.
Només encetada l’entrevista, trobem una resposta sense cap tipus de matisació: «Yo no soy político. No en este o el otro partido. Milito. Creo que la opción de la libertad nacional es inseparable, diálecticamente inseparable, de otras opciones. ¿De classe? Pues sí, de classe, mientras no me demuestren lo contrario. Y de una sola classe. Personalment, porque soy levement “gramsciano”, diria: “las classes populares”…» Tot seguit, després de parlar del text constitucional, que qualificà de «monstruo jurídico literalment grotesco», l’entrevista ens situa al terreny del País Valencià. En aquell instant, fetes les primeres eleccions, i la gran manifestació del 1977 al Cap i casal, es creà per decret del govern espanyol el Consell Preautonòmic, amb presidència del PSOE, però amb poques facultats i mitjans. Doncs, de nou es va mullar. Mireu el que digué: «En cuanto al País Valencià, el drecreto de preautonomia es un tomadura de pelo. Y las ofertas de la Constitución, otra. Pero menos da una piedra. Son unos resquicios mediocres, a través de los cuales podria irrumpir la voluntat popular. Pero ¿la voluntat popular valenciana es nacionalmente valenciana? Me lo pregunto. La ideologia dominante es, claro esta, la de la clase dominante. De ahí todos estos lios de la banderita, el nombre del idioma, del himno a cantar o escuchar y más cosas».
Com podeu observar, en eixa cruïlla històrica, que no fou altra que l’anomenada Transició, Fuster volgué deixar prou clar com veia la relació entre el seu valencianisme i el canvi social, situant-se en el camp de l’esquerra, la qual, a parer seu, hauria de ser «izquierda y valenciana, revolucionaria y nacionalista». Ha passat el temps, disposem del llegat que ens va deixar Fuster als seus papers, entre aquests la modesta entrevista que com he dit li férem per al nostre pamflet esquerrà i utòpic, i mira per on ens trobem amb un testimoni que ens mostra la militància, diguem-ne ideològica, del nostre escriptor, el qual fins i tot diu que milita.
