M’espera quan torne de la feina, em fa les nits plàcides, i m’acull cada matí amb una brisa que abans ni imaginava. Em rescata de la xafogor i del malson, de viure amarada de suor. És un amor incondicional i si me l’estime tant és perquè em fa la vida fàcil. Des que ell ha arribat a casa que respire, dorm, visc més tranquil·la, menys ofegada.
Durant molts anys m’hi havia resistit, per peresa, per diners, per raons de salut, pel que fos. Mai no era el moment adient i havia esdevingut un mena d’amor platònic. Vivia amb ell en el pensament, però sense ell. Emancipada de dependències i d’addicions, em volia lliure, sense afegir més necessitats a la llista de les ja acumulades. Pensava que podia viure sense ell.
Tanmateix, tot canvià d’un dia a l’endemà. «Viure sense tu, quin dur aprenentatge», diu una cançó de Maria del Mar Bonet. I és ver. Perquè a hores d’ara viure sense ell seria duríssim. Tornaria a témer aquest moment de posar els peus a casa i ja no sentiria el goig de traure’m les sabates, de deixar anar els cabells i els pits, fora elàstics, fora sostenidors, deixar-s’hi anar… Sense ell, m’agafaria de nou aquesta desgana que em tanca l’estómac i impedeix que res em sàpiga a glòria. Em segrestaria de nou el desassossec cada capvespre, pendent de les hores nocturnes, amb els ulls oberts com una òliba extraviada que malda perquè acabe la nit càlida i poder cloure les parpelles en les hores escasses de frescor. Sense ell, viuria atemorida de despertar de nou amarada i sense el descans promés.
Viure sense ell em canviaria l’humor, em faria revenir aquesta pesantor de dur a l’esquena una motxilla feixuga des de juny fins a quasi entrat novembre. Viure sense tu… No puc viure sense tu.
No tens nom, o millor dit, tens molts noms, alguns asiàtics, altres europeus, molts són difícils de pronunciar. Fas soroll, però cada vegada en fas menys perquè enginyers i tècnics filen ben prim, i cada colp ocupes menys lloc perquè el disseny et millora, i et fas més subtil i desapercebut, fins al punt que formes ja part de la família, i t’hi estimem, tant o més com estimem el gos, el gat o el peix de la peixera. No podem viure sense tu.
No sé si a hores d’ara els lectors t’hauran endevinat. Potser sí, perquè de segur que a molts d’ells els acompanyes mentre treballen, endrecen casa o lligen la premsa del dia. Tu, aire condicionat, amant incondicional de molts dels que vivim en països on els estius són tòrrids, humits, hiperbòlics i eterns.
