Supose que tots nosaltres hem sentit en algun moment una alarma que salta en qualsevol conversa ordinària i que ens avisa que no anem bé per ahí, que hem de canviar de tema. L’alarma compta amb diferents tonalitats: no polititzeu, és que tots són iguals, és que entre uns i altres… La paraula política s’ha convertit en un concepte brut, corrupte i indigne que ho taca tot per igual: des de les intencions més elevades fins a les més menyspreables; des dels polítics més honestos fins als més corruptes. El concepte ha adquirit així una doble funció: actua com una bena als ulls que tapa tot tipus d’evidències i confon la veritat i la mentida. D’altra banda, esdevé una mordassa que censura el debat popular. La denúncia de la mala praxi i la mala praxi en si adquireixen el mateix valor: tot és política, aquell espai reservat per a la mala gent i els ganduls. No és cap sorpresa, així doncs, que gran part dels conversadors s’allunyen d’aquest merder i s’arreceren en una il·lusió que anomenen neutralitat que els situa per damunt de tot. Per damunt dels polítics, òbviament. Però també per damunt de les circumstàncies i per damunt d’aquells que prenen partit.
Aquesta lògica ha arribat a punts inaudits. Els atacs furibunds a la llengua i cultura valencianes i la gestió deplorable de la dreta amb la dana és impossible de camuflar. La destrucció ja havia començat des del minut u de la legislatura i s’ha fet insuportable a tots els nivells. Ni tan sols es molesten a treballar la demagògia o a dissimular la indecència. Menteixen sistemàticament, encara que existisquen proves audiovisuals que corroboren una altra realitat. Destrueixen proves mentre diuen que col·laboren amb la justícia. Legislen obertament per reduir el valencià a una anècdota grotesca del passat mentre parlen de llibertat. Ataquen tot tipus de persones, símbols i obres culturals mentre tenen la santa barra d’acusar les víctimes d’heretges. És cert que no diuen heretges exactament, però el significat i la intenció són semblants a les caceres de bruixes. Els culpables són els que adoctrinen, els valencianistes (catalanistes, diuen ells) o els que volen implantar una ideologia (ells ja han explicat que no en tenen, d’això). Els objectius de la persecució institucional s’estenen finalment a tots els que qüestionen el seu estatus quo. No els qüestioneu, doncs. No polititzeu.
Em sembla repugnant el modus operandi dels gens honorables i desvergonyits inquisidors. Però el que em deixa perplex és el silenci inquietant dels ambients quotidians. El fet que escàndols continuats de proporcions gegantesques no provoquen una repulsa unànime és terrorífic. Què més ha de passar perquè el fet d’autoproclamar-se neutral siga una autèntica vergonya? Potser hauríem de començar per canviar la interpretació dels jocs d’alarma que ens paralitzen en les converses. Política és implicació. Política és posicionar-se en assumptes d’interés públic. Política és demanar comptes o donar suport. Política és no callar quan ens estan destrossant el paisatge, la llengua, la cultura i l’economia. Fer política no és només votar cada quatre anys, és un deure moral quotidià. L’antipolítica és paràlisi, és conformisme i és silenci. Fer callar amb un tots són iguals és deslegitimar l’altre i ocultar l’opinió del “neutral” (que de segur no tancarà els ulls per elegir la papereta en la votació). No polititzeu, ens diuen. Declineu el debat, la crítica i l’acció, haurien de dir. Deixeu fer i calleu, collons.
