Des que som ben infants, ens ensenyen a romantitzar el treball. La típica del «i tu a què et vols dedicar?». Ens fan interioritzar que hem de treballar ben de valent acadèmicament per aconseguir el que devia ser el nostre somni, treballar del que ens agrada, concepte que no és gaire difícil de desmuntar.
Cal diferenciar entre tindre aficions i treballar en alguna cosa relacionada amb aquestes, ja que en el moment que ens vegem obligats a treballar per sobreviure, els plaers passen a ser necessitats, independentment del fet que ens agrade o no. Dit en altres paraules: no és el mateix fer una cosa per gust que fer-la per supervivència. Perquè, al cap i a la fi, és el que fem dins d’aquest sistema d’explotació: sobreviure, o intentar-ho.
Com ja vaig comentar fa uns articles, ens hauríem de replantejar com a societat que estiguem educant generacions senceres amb la màxima aspiració de tancar-se 8 hores diàries en una oficina per guanyar un sou paupèrrim que els permeta (o no) sobreviure. Emfatitze tant en aquesta possibilitat del fracàs de la supervivència perquè les xifres parlen, ja que segons l’OMS són vora 100.000 persones a l’any les que decideixen posar fi a la seua vida per raons relacionades amb l’estrés laboral. Per no parlar de la gent que malgrat esclavitzar-se completament al treball, es troben de cara amb la greu precarietat que patim i no aconsegueix ni tan sols arribar a la fi del mes amb el seu sou.
Així com que hauríem de pensar en allò que generem amb el nostre treball. Treballem uns 335 dies a l’any per generar suficients ingressos per a estar (com a màxim) 15 sense fer-ho. Ni els nostres sous són equivalents als beneficis que generem, ni la gent és conscient del gran problema que suposen les plusvàlues. Els empresaris cada vegada obtenen més beneficis de la nostra força de treball, prova d’açò és la inflació actual, atés que ens la volen fer veure com una necessitat d’obtenir un mínim benefici, però realment no deixa de ser una manera més d’afegir zeros al seu compte bancari, mentre al nostre veiem xifres roges.
Ho han fet molt bé, perquè inclús el nostre sistema educatiu i la nostra societat sencera estan orientats cap aquesta anhelada «estabilitat» que passa per la pèrdua de la poca llibertat que posseïm. Clar que dedicar-se a alguna cosa que ens agrada és més agradable, però no per això hem de romantitzar el treball assalariat i perdre la consciència del perill que suposen les plusvàlues, i molt menys perdre la consciència de classe.
