Del No man is a island, intire of itself *, del poeta John Donne, es deduïx que una necessitat fonamental dels éssers humans és, òbviament, la de la comunicació. Una bona concepció, molt allunyada de la mera transmissió d’informació, és la del pedagog i psicòleg, John Dewey: Communication is a process to get to have things in common from the things we have in common1. El seu resultat, evidentment, una comunitat: una amistat, una parella, una família… A completar amb la visió del psiquiatre, Harry Stack Sullivan sobre les relacions interpersonals: Mental health hinges on the quality of interpersonal relationsships2.
Però aquesta necessitat de comunicació també ens pot jugar males passades. La por o l’ansietat a l’exclusió i el ninguneig3 o el mateix horror vacui4 ens poden abocar a la més absoluta alienació –que, incorporada a nosaltres mateixos es viurà com a “natural”. I no sols en les relacions interpersonals, sinó també en les grupals, ja siga grups menuts, ja siga grans. Un procés que, una vegada engegat, tindrà una dinàmica pròpia que ens farà molt difícil o impossible tornar a nosaltres mateixos, llevat que hi toquem fons, en prenguem consciència, i encetem un altre d’invers amb l’ajuda no sols d’una psicoteràpia individual o col·lectiva, sinó també d’un grup de plausibilitat5.
Més: si una cosa revela el No man land is an island, intire of itself, de John Donne, és l’absurd de l’individualisme, en relació d’espiral viciosa amb el mercatisme o capitalisme neoliberal, actualment regnant entre nosaltres que implica concebre l’Altre com un objecte o un instrument per a l’interés individual i no pas com a un fi en si mateix. Els resultat, un campe qui puga que, a causa de la pròpia despersonalització impedirà o destruirà les comunitats a les quals podria arribar l’ésser humà amb la concepció de comunicació del pedagog i psicòleg, John Dewey, implementada per la visió de les relacions interpersonals del psiquiatre, Harry Stack Sullivan.
I, parlant d’indivualisme, potser, siga pertinent citar un dels llibres de la psiquiatra, psicoanalista i víctimòloga, Marie-France Hirigoyen. Les jonquilles ont pris le pouvoir6. Però, potser, es queda curta. Potser, l’esmentada espiral viciosa entre l’actual sistema econòmic, el mercatisme o capitalisme neoliberal, i l’individualisme, ha produït entre nosaltres una mutació antropofòrmica que ens està fent cada vegada més narcisistes. És a dir, que ens està fent anar en direcció contrària a la visió del poeta, John Donne, amb el seu No man is an island, intire of itself*. Valga com a indici, el cult existent al JO-JO-JO per a la qual cosa no ha d’existir l’Altre
*Cap ésser humà és una illa, complet en si mateix.
(1) La comunicació és un procés d’arribar a tindre coses en comú a partir de les coses que es tenen en comú.
(2) La salut mental rau en la qualitat de les relacions interpersonals.
(3) Veure The worst punishment imaginable, Eugeni Gregori-Climent, Diari la Veu.
(4) Veure L’horror vacui, Eugeni Gregori-Climent, Diari la Veu.
(5) Un grup de plausibilitat seria aquell grup en què algú:
a) Se sent estimat.
b) Es confirma el seu self –la seua autoimatge – i no li cal cap pseudoself.
c) Té un crèdit i un reconeixement.
d) Pot fer més real el seu marc de sentit – visió del món, sistema de valors, esquemes de percepció i d’interpretació, ,,,
e) És un home – un àmbit social en què troba llibertat i seguretat – per a ell.
(6) Los narcisos han tomado el poder, Marie-France Hirigoyen, Ediciones Paidós,
