No tinc cap dubte que el nombre més gran de transaccions lingüístiques que es fan en un país, fora de l’àmbit familiar o amical, són les derivades de les activitats sanitàries. Pensem per un moment en els centenars de Centres de Salut amb els seus despatxos on els professionals de la salut fan les seues tasques atenent milers i milers de persones cada dia. Segurament no hi ha cap altra activitat humana que pose en contacte persones que normalment no es coneixen i han de fer servir la llengua per a comunicar fets extremadament íntims.
La relació entre el malalt i el metge, és una relació desequilibrada, en què el pacient cerca ajut per a una afecció que sovint desconeix en una persona a la qual tampoc coneix i a la qual s’ha d’obrir. No és gaire difícil entendre la situació de dependència que es crea.
El metge o la metgessa tenen l’obligació ètica d’acollir i donar seguretat a eixa persona, molt abans de començar la tasca purament tècnica d’abordar el problema del diagnòstic i el tractament. I aquest pas és així perquè és el pacient la principal font d’informació i, si de bell antuvi no aconsegueixes crear un clima de confiança, tota la resta de la tasca mèdica estarà contaminada.
És fals, per tant, el pressupòsit dels gestors actuals i passats que diuen voler bons tècnics al marge de la llengua que parlen. És fals, i saben que foragitant la llengua pròpia de les consultes estan directament sotmetent a escarni i humiliació els valencians i valencianes, situant-los en una posició d’inferioritat, que és el que busquen.
Els professionals que els fan el joc als gestors i es neguen a passar la consulta en valencià, de forma conscient o inconscient, ja se situen en una postura elevada de força i poder envers el pacient. Molts d’ells són tremendament condescendents i els permeten expressar-se en la seua llengua, cosa que els pacients realment mai solen fer, perquè entenen que el seu interlocutor, metge o metgessa, com que no parla la llengua, no l’entendrà correctament, i ells prefereixen explicar-se malament en una llengua que no és la seua amb l’esperança de poder comunicar i que l’altre entenga el seu patiment.
Al remat és una qüestió de poder, i els metges, diria els pitjors metges, fan ús de la llengua per a imposar-se i mantenir el pacient en una situació de submissió i distància. És segur que aquells metges i metgesses que no parlen als seus pacients en la seua llengua són els pitjors de tota la col·lectivitat mèdica, i ho són de forma objectiva perquè mai faran una història clínica correcta, i mai aconseguiran la complicitat del pacient, sense la qual el procés clínic és un pur tràmit protocol·lari.
S’entén perfectament l’actual discurs dels gestors de Sanitat que volen el valencià fora de les consultes, és molt més difícil de justificar la renúncia al requisit lingüístic per als professionals de la Salut de la darrera administració, tot i que en mans del PSOE i amb un Compromís agenollat no hauria d’estranyar-nos, car el projecte de substitució espanyolista és el mateix per al PSOE i per al PP-Vox.
