Vaig aprendre el poc o molt que sé de gallec a Dalmàcia, en un espai imaginari que anomenàvem la República Iberorromànica de Zadar. Allà, els professors de llengües peninsulars romàniques manteníem sempre la llengua pròpia i ens enteníem tots. Això, que no és tan estrany entre filòlegs, però tampoc entre els habitants dels territoris de frontera, és el que sempre ha semblat impossible al parlament espanyol, i ara resulta que no ho és tant.
En evocar ara aquelles estones galaicodàlmates, recorde els poemes palindròmics de Gonzalo Navaza o els contes juganers i combatius de Séchu Sende; la poesia de Yolanda Castaño, que ara podem llegir en català gràcies a la traducció de Mercè Claramunt i Ramon Guillem (La segona llengua, Perifèric Edicions); l’estranyament dels versos d’Isaac Xubín, poeta de totes les perifèries, o el punk estripat i irònic d’O Leo que, a més, ens recitava i cantava el poema de Curros Enríquez A Rosalía («na fronte una estrela, no bico un cantar») a dues veus amb Anxo Angueira. Vista des d’aquella banda de l’Adriàtic, la cultura gallega se m’apareixia exòtica i familiar alhora. Hi havia tot allò que ja m’era conegut inserit dins d’un paisatge més complet. Al costat de Manuel Rivas, Lois Pereiro. Més enllà de Rosalía, Xohanna Torres. Entre els troveiros medievals, la matèria de Bretanya passada pel sedàs de Cunqueiro i Ferrín. Etcètera.
Ara han coincidit les eleccions gallegues (amb un resultat insatisfactori, però esperançador) amb un retorn meu al cicle bretó. Mentre seguia la campanya electoral, anava llegint els episodis de La mort del rei Artús, traduïts per Lola Badia (Cal Carré). Era molt més entretinguda la campanya difamatòria d’Agravain contra Lancelot, que l’altra. Agravain fa el paper de lauzengier en aquesta versió, però és Galvany el que s’enrossina contra Lancelot. Com diu Lola Badia a l’epíleg, no és l’adulteri de la reina el que enfonsa el món artúric, sinó el desvetllament del secret. Llavors, comença la guerra entre Artús i Lancelot, que mata els germans de Galvany i tot se’n va en orris. Lancelot, l’infidel, és malgrat tot lleial al rei i mira d’evitar la guerra. Galvany, que no s’ha mogut del costat de l’oncle, és incapaç d’acceptar les crides al diàleg. Tampoc Artús gosarà demanar ajuda a Lancelot, després, quan haurà de lluitar contra Mordred. No extrapolem, però tornem a Galícia, o més ben dit, a Tagen Ata.
El triangle Artús-Lancelot-Ginebra és el fil conductor de la novel·la breu de X. L. Méndez Ferrín Amor de Artur (L’amor del rei Artús, traduït per Miquel Martínez Sáez, Acadèmia dels Nocturns, PUV). Ací, com en altres versions, és Galvany el delator. Però en aquest cas Artur sí que atén els averanys i acaba abandonant Galvany entre borratxos per a seguir el consell de Roebek de Tagen Ata, el transsumpte mític de Galícia bastit per Ferrín, per exemple a Retorno a Tagen Ata. La prosa preciosa de Ferrín embolcalla el joc d’enigmes d’una boira semblant a la que envaïa les escenes més dramàtiques de l’Excalibur de John Boorman.
Mentre que, com diu Lola Badia, «en el relat de la catàstrofe final [de l’anònim del segle XIII], la passió d’amor perd completament el protagonisme», en la nouvelle de Ferrín n’és el centre. La restauració de l’equilibri en el triangle amorós és el que impulsa Artús a buscar Liliana d’Escalot, muller secreta de Lançalot. En ella Artur veu finalment els ulls de Ginebra, en un joc de transfiguracions en què s’engendra Galaad, que ací no és fill del cavaller del Llac, sinó del rei. Una escena que alhora és reflex de la concepció del mateix Artur (torne a pensar en com ho va plasmar Boorman a la versió fílmica). Al final d’Amor d’Artur, quan el rei ja dorm un somni de mil anys, es repeteix el sintagma “els nostres cors esclaus”, que són els cors dels que esperen el retorn del mític rei, que algun dia deixarà Avalon, etc. No extrapolem.
És fascinant com cada cultura europea, almenys d’aquesta banda del continent, s’ha relacionat amb la matèria de Bretanya. Badia resumeix el cas català al seu epíleg i jo no tinc capacitat de clavar-me en el buc del cas gallec, però em fa l’efecte que allò que ací és més gal·loromànic i medieval, allà va més per la via celta i de relectura contemporània.
Els narradors medievals de vegades són erràtics. Tendeixen a fer marrades que s’allarguen durant moltes pàgines. En La mort d’Artús, on hi ha un narrador bastant ordenat, s’indica quin fil es reprèn amb un «Ara el conte torna amb aquest o aquell personatge». Doncs bé, ara l’article torna a l’evocació galaicodàlmata per a acabar amb uns versos de Martín Codax, troveiro gallec que, gràcies a la incitació de l’amic Xosé Henrique Costas, professor de la Universitat de Vigo i ara també novel·lista, vaig traduir fa anys. Uns versos en què també s’espera un retorn a través d’unes onades que qui sap, i ara sí que extrapolem, potser algun dia seran prou altes per endur-se el mal govern de les estimades terres gallegues.
Onades del mar de Vigo,
si és que heu vist el meu amic,
i, ai Déu, si prompte vindrà!
Onades del mar crespat
si és que heu vist el meu amat
i, ai Déu, si prompte vindrà!
Si és que heu vist el meu amic
aquell per qui tant sospir
i, ai Déu, si prompte vindrà!
Si és que heu vist el meu amat
per qui passe grans afanys
i, ai Déu, si prompte vindrà!
