El valencianisme viu moments agònics, segurament les últims raneres del nostre poble, ja moribund i que no ha sabut trobat el seu lloc a la història. Vam tenir una oportunitat amb la transició de la dictadura a aquest podrit règim que volen vendre’ns com a democràcia. Els dirigents de Més, amb un esforç titànic, ja van encarregant-se d’eliminar qualsevol possibilitat d’assolir el nostre redreçament nacional.
Al 1977, de sobte, tots els espanyols que militaven als partits (espanyols «por supuesto»), van començar a dir-se valencianistes. Volien, deien, construir el País Valencià, parlaven de valencianisme polític, van escriure llargs llibres i opuscles econòmics. El cas és que realment la seva era una militància espanyola, al si del PSOE, del PCE, mes tard d’EUPV, amb horitzó a Madrid, i amb un projecte de construcció d’Espanya, mentre manllevaven el nom i ofegaven el concepte. La dignitat de la primera UPV, únic intent, malmès però, de construcció real del País Valencià, fa anys que va deixar de ser una eina al servei del nostre País, per a esdevindre un nou joguet espanyol, sota la direcció d’uns dirigents completament postrats al projecte de les esquerres espanyolistes.
El ser valencianista va esdevindre una posició estètica, car feia lleig dir-se espanyol, gentilici que amagaven. I amb raó, perquè llavors, com ara, nomenar-se espanyol és una xacra, que hom identifica amb el masclisme, l’extremisme de dretes, la corrupció judicial, el capitalisme ferotge liderat per una socialdemocràcia vomitiva o el maltractament animal, entre altres boniques qualitats de l’espanyolisme. Hom no volia dir-se espanyolista, era i és, molt més cool, dir-se valencianista, tot i que si bé era una postura estètica, no era en absolut, una postura ètica, car en el seu imaginari no estava construir la valencianitat, garantir la pervivència del Poble Valencià. Aquesta impostura espanyolista, l’arrosseguem encara, amb els dirigents de Compromís i Més, que mantenen una postura estètica, però molt lluny de la necessitat de construir una alternativa valenciana real. Han segrestat de nou el concepte, però l’amaguen, cal ser valencianista, però de forma buida; no parlen del nostre País, han destrossat l’ensenyament de la nostra llengua, per no tenir no tenen ni bandera. Han condemnat el valencianisme a ser un apèndix inútil dintre de l’esquerra espanyola impossible. Allò que en diuen l’esquerra a l’esquerra del PSOE, un espai que aspira a tenir un 10% del vot espanyol. Un horitzó absurd per a una ideologia que hauria de tenir com a objectiu la construcció del País Valencià. Però com que no és aquest el seu objectiu, ara com ara, l’actual Més és una nosa en el dubtós i possiblement perdut objectiu d’alliberament nacional del Poble Valencià. Resta a les mans dels militants aprofundir en la construcció de l’esquerra espanyola i el seu projecte nacional, o donar un cop de timó i refundar el més que mai necessari valencianisme polític coherent, que no és altre que el que aspira a la independència del nostre Poble, que a més a més és l’únic camí que realment garanteix el benestar dels valencians i les valencianes.
