Un dels meus primers records és de quan tenia tres anys. Estava malalt de la gola i m’havien dut al dormitori dels pares al pis de dalt. Ma casa era i és una casa de poble amb planta baixa, primer pis i terrat. Ara hi viu la meua germana Xelo. El pare em tenia al braç i miràvem per la finestra com el senyor Vicent, el marit de la senyora Ximeta, la veïna de la casa d’enfront, amb les portes del carrer obertes de bat a bat, tirava aigua al carrer amb un poal. D’aleshores ençà, hem viscut moltes riuades.
Quan plovia molt, sabíem que el riu Magre se’n podia eixir de mare, eixe riu que a Algemesí li diem el riu sec. Els xiquets anàvem a veure com creixia el riu, la gent duia els cotxes al Carrascalet que està més alt per si de cas. També corríem cap al final del carrer Gamieta i el carrer Santa Bàrbara per si venia l’aigua per allà; és per on solíem anar a la desembocadura del Magre en el Xúquer. L’aigua creava problemes. La gent espavilava per a posar fora de perill allò que es podia fer malbé si es xopava. De vegades, posàvem unes quantes rajoles davall les potes dels mobles perquè no els arribés l’aigua. Tot tenia un cert aire de tràpula, de comboi, sobretot per als xiquets. Mireu com recordava Joan Fuster la riuada del 1957: «En tocar Catarroja, l’autobús ha parat. No podia seguir endavant. El barranc reglotava: un líquid impetuós, espès, d’un color xocolata clar, envaïa la carretera, s’escampava pels carrers del poble. El veïnat era a les portes de casa, traginava poals, comentava a crits l’incident, i l’escena tenia un lleu aire de festa improvisada, fortuïta. Quan les desgràcies col·lectives no són particularment dures, tendim a convertir-les en ocasió de moviment i d’efusió».
Hi havia preocupació per les coses i les collites, però no hi havia por física. Mai no hi havia morts. La riuada de València, aquella dels prop de cent morts, a la Ribera del Xúquer no va tenir un impacte tan gran. Fou una riuada més de les moltes que hem patit.
Tot fou diferent quan la pantanada de Tous del 1982. La devastació fou terrible. Hi hagué 40 morts oficialment. No s’han tret comptes de tota la gent que va quedar traspassada pel dolor i la pèrdua. Els damnificats ens vam sentir maltractats pel govern i les ajudes econòmiques foren minses i tardanes. Encara fa pocs anys que acabaren de pagar indemnitzacions.
Havia vist i viscut moltes riuades, però era la primera vegada que abocàvem totes les coses de casa enmig del carrer. Tot perdut. Els meus pares havien hagut de sortir corrents cap a la finca d’enfront per a refugiar-se. La taula parada, amb el sopar a mitges, va quedar com a retrat de la urgència. Quan vam aconseguir entrar a netejar, la taula havia surat amb tot el parament i allà teníem el menjar retestinat, fossilitzat després de dies. Els pares estaven una mica acovardits i els quatre germans ens vam arromangar per traure-ho tot i netejar tant com podíem. Fou la història de milers i milers de persones. Amb el temps, una de les coses que més ens dol és la pèrdua dels testimonis de la nostra memòria: els àlbums de fotos, les caixes de sabates plenes de fotografies irrecuperables. Algunes que vaig aconseguir netejar encara tenen les marques del fang. No hi hagué temps per a salvar res. Quan començaren a sopar hi havia un filet d’aigua pel terra i no li donaren importància; n’estaven acostumats. A mitjan sopar hagueren d’eixir de casa amb l’aigua per la cintura. I sort que no se’ls va endur per davant l’aigua i totes les andròmines que arrossegava amb fúria.
Avui dia, tothom té clar que la causa fou humana, no natural. Que es va trencar la presa de Tous per manca de supervisió. Que era evitable amb gestors eficients i honestos. Que tot fou un despropòsit quant a les alertes a la població. També que l’avarícia dels constructors alçant cases on hi ha barrancs i rambles d’aigua s’acaba pagant molt car. I la corrupció dels ajuntaments que aproven plans urbanístics sense mesures de prevenció, només pensant en la cartera. I la Generalitat valenciana que ho consent i fins i tot ho patrocina.
29 d’octubre de 2024, 42 anys després d’aquell fatídic 20 d’octubre de 1982, vam passar dos dies d’angoixa sense saber de la meua germana i el seu marit que viuen a la mateixa casa dels meus pares. Volíem pensar que estarien bé perquè saben de riuades i perquè la casa ha estat millorada, però ens podia l’angoixa. I si havien sortit de casa per alguna cosa? I si s’havia solsit alguna paret? Dos dies patint fins que poguérem parlar per telèfon amb un altre familiar que ens va assegurar que estaven bé. Novament, és la història de moltes persones i n’hi ha de molt terribles; d’aquells que han perdut persones estimades, d’aquells que han vist com l’aigua s’enduia persones, d’aquells que no pogueren ser rescatats a temps. Encara no sabem la quantitat final de morts que tindrem. Porten quatre dies sense actualitzar dades.
Sembla que la memòria institucional del que cal fer amb les alertes de pluges catastròfiques és més curta que la mànega de l’armilla de Mazón. Una vegada més, per molt que haja plogut, les causes d’aquesta catàstrofe no són naturals. Una vegada més, hem hagut de traure al carrer totes les coses de les nostres vides. Una vegada més, tracten d’enganyar-nos amb mentides. Una vegada més ens insulten, a nosaltres, als nostres morts, als nostres familiars. No és natural que el president de la Generalitat retingués durant hores l’avís a la població. No és natural tot el sidral que ha vingut després. Els valencians i valencianes ens mereixem un respecte. Posaria la mà al foc que la meitat del Consell, d’aquest govern indigne que ens ha dut mort i desolació, no sabien on és el riu Magre. El president Mazón continua mentint a la ciutadania i tractant d’escapolir-se de la seua responsabilitat; va actuar tard i mal i això ja no té remei. Per sort, les hemeroteques i els seus propis vídeos el desmenteixen. No es pot amagar la veritat en aquests temps d’Internet. Es pot intentar confondre, fer circular mentides, però els qui ho estem vivint sabem que menteixen. Sabem que no podem suportar més aquesta colla d’inútils. Sabem que anirem a la manifestació del dissabte i cridarem ben fort: Mazón dimissió.
