Si feu memòria o si pareu bé l’orella, potser recordeu haver escoltat alguna vegada –o més d’una– la frase “no em reconeixen” o “no em reconeixen prou”. De fet, la falta de reconeixement al món de les lletres, dels escriptors, dels artistes, és un fenomen probablement universal. Els escriptors, ja ho sabeu, s’esforcen, treballen, tenen forta vocació, volen expressar-se. Dir la seua amb art, vet ací la comesa. La recepció és fonamental, però de vegades les seues obres cauen en el buit i no són reconegudes, o no són reconegudes com ells voldrien.
D’altra banda també passa que potser després d’un primer èxit, no hi ha la seqüela esperada i el malestar s’agreuja. “No em reconeixen. El món no m’entén, aquest país no val la pena…”. O bé: “No saben reconéixer la meua aportació, el meu esforç i el meu treball”.
Crec que aquest és un pensament bastant comú, que molts hem estat temptats de tindre alguna vegada i fins i tot potser se’ns ha escapat –arribat el cas, un dia de frustració– en veu alta. I si no a nosaltres, a alguna persona més o menys propera del nostre cercle d’amics, coneguts o saludats.
Són pensaments que venen lligats a altres suposicions, com ara creure que hi ha una màfia que mou els fils i que s’ho queda tot, uns pocs que barren el pas a les autèntiques aportacions literàries i artístiques de qualitat. Com una mena de numerus clausus on només poden tindre ressò uns quants, que solen ser sempre els mateixos. “No em reconeixen. O no em reconeixen prou. Soc un geni incomprès”.
I és clar que això passa a tot arreu, però en les societats, diguem-ne, poc desenvolupades culturalment, amb serioses limitacions, o bé demogràficament reduïdes, amb una paleta curta de possibilitats, encara s’agreuja més. “No em reconeixen. He fet tot el que he pogut pel meu país, m’hi he escarrassat, però no em reconeixen”.
I la culpa, ja sabeu, sempre la tenen els mateixos, els que remenen les cireres i mouen els fils, “una colla de mafiosos que no deixen lluir l’autèntic talent.” I ara vindria allò de: “Probablement me n’aniré a un altre país. O bé canviaré a una altra llengua, la dels 400 milions, que és molt més generosa, àmplia i sap reconèixer els veritables valors”. Ves a saber!
Evidentment són monòlegs imaginaris, exagerats, fins i tot caricaturitzats, però tampoc no se’n van tant de la realitat. I ben mirat, hi ha gent que mai no en tindria prou, de reconeixement, que mai no se sentiria prou reconeguda, ni que ompliren una plaça de bous en el seu honor. Aquest risc existeix, és clar. Es diu desmesura, grandiloqüència, insatisfacció permanent, falta de realisme, excés d’ego. I l’autocomplaença, podeu imaginar, és un perill, la insatisfacció un vici addictiu, i l’excés d’ego una epidèmia bastant generalitzada, sobretot chez l’écrivain.
¿A qui no li ha passat anar a un acte literari, digueu-li còctel, sopar, homenatge, lliurament de premis, o com vulgueu, i adonar-se’n, després de passar una estona parlant amb altres escriptors que, amb prou feines us heu escoltat mútuament? ¿Qui no ha tingut la sensació de sentir, passada una estona, que allò que se suposava que era una conversa, ha esdevingut un monòleg amb intenció frustrada de diàleg? ¿Una competició entre “jo”, “jo”, “en el meu cas”, a mi també, i coses per l’estil? El sentiment de ridiculesa i d’absurditat després d’una “conversa” baldufa, pegant voltes sobre una mateixa durant quinze minuts, és inenarrable.
Així les coses, les manies, les dèries, les obsessions, les frustracions, i els egocentrismes, tot està a l’abast i hom pot servir-se’n a discreció o a granel. I dit això, potser hi haurà qui mai estarà content amb l’èxit aconseguit, i en voldrà més, com també hi haurà qui estiga convençut que s’està cometent un greu error i una greu injustícia amb la seua persona. I, si bé es mira, pot ser fins i tot que algú, de tant en tant, tinga una mica de raó, perquè costa molt fer-se un lloc en el panorama artístic i cultural, siga quina siga la disciplina. Però el ben cert és que mai plou a gust de tots i tampoc mai estem contents del tot, sempre hi ha un “ai” o un “però”. I així anem. Tirant, o retirant. De tot n’hi ha.
Al capdavall, és probable que ens coste tant alegrar-nos dels èxits aliens com conformar-nos amb els nostres. És propi de l’ésser humà voler més, aspirar a altres coses. Ara bé, seria també ben humà, i molt d’agrair, saber tocar de peus a terra, baixar dels altars, mirar a tort i a dret, veure que no estem sols al món, que els altres també hi treballen, fan coses, alguns moltes coses, i que no remuguen tant. Tampoc per fer més soroll ens escoltaran més ni millor.
Al cap i a la fi, l’única cosa que sol funcionar i, si no, almenys dona certa alegria i satisfacció, és trobar una raó vital i treballar-hi, siga escriure, pintar, cantar i ballar, cosir, esculpir o preparar un bon gaspatxo un migdia d’agost en tornar de la platja. Qui no s’hi acontenta, és perquè no vol. I a més, sempre hi haurà qui et llegirà i, si arriba el cas, et reconeixerà. Potser no com voldries, però ja estaria bé…
