El País Valencià viu endeutat. Des de setembre de cada any, mantenim hospitals, escoles i serveis bàsics amb diners prestats perquè el pressupost s’ha esgotat. El sistema ens nega fins i tot la capacitat de sostenir-nos, i ens ha convertit en dependents del deute. Fa més d’una dècada que advertim que no podem resistir ni un dia més, i el més trist no és que siga cert, sinó que ja ningú s’espanta. No importem. Zero.
Qualsevol millora ens sembla un alleujament, però això no és progrés, és supervivència. La diferència amb altres territoris espanyols és escandalosa i persistent. Els mal finançats, com nosaltres, hauríem de rebre molt més per compensar anys d’injustícia (interessos que no havíem d’haver pagat, cost d’oportunitat…). Però els ben finançats consideren qualsevol reequilibri com una pèrdua. Prefereixen conservar l’avantatge que reconèixer l’abús. Cap rastre de la solidaritat absurda que nosaltres sempre hem tingut amb ells.
Cada volta que es parla d’un nou model de finançament, apareix la mateixa consigna: “Volem arribar a la mitjana”. De veritat? Després de dècades d’infrafinançament, aspirem només a la mitjana? Per què tan poc? Per no molestar? Per semblar “bons espanyols”? No podem seguir demanant amb por. Si mirem les dades amb rigor, hauríem de ser la comunitat millor finançada durant dècades només per compensar el greuge acumulat. Encara avui paguem interessos d’un deute que altres van generar, i mentrestant, transferim milions cada any a territoris més rics que el nostre.
El PPCV i el PSPV viuen atrapats entre dos mons. Saben perfectament que el poble valencià necessita diners, però obeeixen estructures de partit dissenyades des de i per a Madrid. En eixe país centralista, Espanya és Castella i Castella és Madrid; la resta, simples marges del relat. Els llauradors no compten. El corredor mediterrani és una amenaça. La llengua és una pedra en la sabata. I la Dama d’Elx, si poden, la fan castellana. Però nosaltres, això sí: “més espanyols que ningú”. Encara que siga per ser els espanyols que pitjor viuen.
El relat majoritari diu que “els roïns” són els catalans. En la línia que el problema més gran són els immigrants. Sempre hi ha algú altre a qui culpar: els de baix o els del costat, però això sí, mai els de dalt. Així, Madrid pot continuar acumulant poder, influència i recursos sense ser qüestionada. Si Catalunya obté més, és perquè molts catalans voten partits catalans, i no els madrilenys. Ells sí que saben què fer per intentar posar fi a les injustícies que pateixen. El País Basc, el mateix: els partits bascos són majoritaris. És una obvietat, però ací continuem confiant en partits que ens fan perdre any rere any. Els mitjans de comunicació centralistes ens han ensenyat que resignar-nos és ser lleials, i que, com a molt, tenim dret a queixar-nos, però cap dret a canviar res.
El deute és il·legítim, i per això és indignant haver de demanar que desaparega. El tracte és insultant i el menyspreu institucional, evident. No ens calen fons d’anivellament ni promeses de futurs models impossibles. El que cal és posar límit a la submissió. La resposta que mereixem és clara: ni un minut més en aquesta situació. Hem de ser radicals. Hem d’exigir a cada diputat valencià de cada partit que vote com a valencià i pose fre a qualsevol iniciativa fins que s’acabe este greuge històric. O votem partits valencians, o obliguem els diputats a comportar-se com a valencians i no com a traïdors.
Perquè la pregunta ja no és quan es reformarà el sistema, si no quant de temps més suportarem haver de formar part d’un país que ens imposa aquest tracte humiliant sense dubtar.
