Aquest estiu hem fet vacances per Europa: la ruta començà a França i acabà a Hongria. La segona parada fou a Doorn, Països Baixos, a 10 minuts en tren d’Utrecht i 40 minuts d’Amsterdam. Els recorreguts de país en país els hem fet en cotxe, però una volta arribats a cada destinació, aparcàvem el cotxe i anàvem en tren, caminant o en bicicleta.
A la casa de Doorn sabíem que ens esperaven bicicletes per a tots tres. Al fons del jardí hi havia una mena de taller-traster on guardaven fins a sis bicicletes: algunes elèctriques, altres amb marxes, altres de passeig, i tota mena de complements: alforges, cadenats, bombí, kits de ferramenta, oli, draps. Un espai dedicat a les bicicletes.
Penjades del sostre, de la paret, recolzades al mur, és impressionant l’adoració que els holandesos senten per les bicicletes. Formen part de les seues vides, de la rutina i del lleure, les tenen tan equipades que poden fer de tot amb elles: desplaçar-se a la feina, a l’estació del tren, a comprar, a casa dels amics, viatjar, i dur els fills a escola o a les activitats extraescolars des de ben menuts, en cadires especials, en carrets, en tàndems. O simplement, sortir a passejar amb ells els dies festius, o en grups d’amics o en solitari. La bicicleta forma part de les seus vides: xiquets, joves, adults i gent ben gran. Si el cos els ho permet, ningú no deixa de pedalar complits els setanta, com tampoc ningú no deixa de pedalar encara que ploga o neve.
Tanmateix, ja sabeu que les bicicletes són per a l’estiu.
Segurament és per això que ens vam animar la primera nit a explorar el poble en bicicleta i buscar-hi alguna cosa per a sopar. De seguida vam trobar una pizzeria amb una olor subjugadora i vam dir: «Potser agafem pizzes i les duem a casa per sopar al jardí».
Pensat i fet, vam demanar un parell de pizzes mentre esbrinàvem els ingredients en holandès i unes cerveses Moretti per a l’espera, que fou breu. I de seguida arribaren les pizzes en dues caixes grans que desprenien calor i aroma, però fins a aquell instant no havíem pensat com les transportaríem. Necessitàvem les dues mans per anar en bicicleta perquè, ni coneixíem el terreny, ni dominàvem l’art de la bici a una sola mà.
Vam intentar posar les caixes en horitzontal a sobre de les cistelles de la bicicleta, però relliscaven i corríem el risc de quedar-nos sense sopar. Vam pensar en altres opcions, i finalment vam optar per posar les pizzes dins de la cistella més gran, però clar, una volta les caixes de gaidó, allò fou un ball de massa i les pizzes ben calentes acabaren desfigurant-se. Una de les pizzes esdevingué calzzone per art de màgia i l’altra va anar desprenent-se dels ingredients fins a esdevenir una pizza desconstruïda o, més aviat, destruïda. Era previsible, però no per allò vam sopar menys a gust ni ens vam disgustar. Ben al contrari, vam riure a cor què vols.
La segona prova arribà dos dies després, quan vam decidir anar en bicicletes al bosc i a un parc natural. Tot anava bé fins que el manillar d’una de les bicicletes començà a fluixejar i a anar per lliure d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Cada vegada era més costós mantenir-lo recte, fins que el meu fill perdé l’equilibri i acabà per terra. Algú va parar amb la intenció d’ajudar-nos, són amables i simpàtics els holandesos, sobretot fora d’Amsterdam, però no duien ferramentes amb ells i no vam poder fer-hi gran cosa.
Vençuts, vam aparcar les bicicletes, vam fer-hi una passejada i vam menjar els sandvitxos que dúiem a les motxilles asseguts en un tronc. Mentrestant, véiem passar grups de gent en bicicleta en direcció a la ruta que nosaltres també havíem programat.
Cansat i frustrat, el meu fill demanà que tornàrem a casa en aquella vesprada d’estiu que prometia verdor i camins plens de jocs de llums. Una mica tristos i abatuts, vam optar per sucumbir-hi. Dos dies després, una veïna ens fa informar que sovint els manillars de les bicicletes holandeses s’afluixen per la calor de l’estiu. Que quan això ocorre, simplement el que cal és tirar fort cap avall i fixar-los.
I jo que pensava que les bicicletes eren per a l’estiu! Qui sap? Potser a Holanda són més segures quan fa fred. Mireu quines coses!
