Al meu entendre, el punt de vista correcte i adequat en la vida és que hem de posseir idees, però les nostres idees no ens han de posseir. No obstant això, amb excessiva freqüència les nostres idees religioses, morals, polítiques i socials es fusionen amb la nostra identitat individual formant, en el nostre cervell, un magma roent que pot arribar a provocar una patologia digna de l’estudi dels psiquiatres més preclars. No som les nostres idees i la prova d’això que dic és que anem canviant d’idees al llarg de tota la nostra vida. Ja deia Nietzsche que un esperit quiet és un esperit mort. És més, estic convençut que hauríem de sospitar molt seriosament d’aquelles persones que no canvien mai d’idees. És possible que ja estiguen “mortes” i que tinguen un electroencefalograma més pla que la taula sobre la qual estic escrivint estes ratlles. No som les nostres idees i, si cedim a la temptació de reduir-nos a les nostres idees religioses, morals, polítiques i socials, i les convertim en part inherent i inalienable de la nostra essència individual; qualsevol discrepància se’ns convertirà en una autèntica amenaça existencial, un autèntic casus belli. Ens convertirem en uns fanàtics disposats a tot per “la causa”. Fanàtics que mai no reconeixeran el dret dels altres a canviar d’idees. Fanàtics que mai no assumiran que si la supressió d’un suposat mal es duu a terme massa dràsticament i sense l’anàlisi meticulosa prèvia, pot provocar altres mals molt pitjors que el que s’intenta suprimir. Fanàtics que no s’adonen que, en altres contrades o en el seu mateix barri, la gent sol tindre idees religioses, morals, polítiques i socials substancialment diferents i, prima facie, tan legítimes com les seues. Siga com siga, la consigna del lliurepensador ha de ser clara i inequívoca: no cedir mai a l’embruix de les nostres pròpies idees. Pareix cosa fàcil, però no ho és, creguen-me, sé molt bé de què parle. Compte amb el petit feixista que tots portem dins!