Trump va bombardejar una llanxa veneçolana en alta mar, i diu que canvia el nom del “Ministeri de Defensa” per “Ministeri de Guerra”. “No alçarà l’espasa nació (o germà) contra nació (o germà)”, aqueixa és la dita i imperatiu bíblic, que vola per damunt dels nostres caps, bé siguem de la creença que siguem, bé siguem agnòstics o… Tanmateix, estem veient i sentint: “Jo dic que tu eres rus”, a Ucraïna, i, tot seguit, va el rus i li tira bombes a l’ucraïnés. O, més a prop, hem escoltat entre nosaltres, “només hi ha una nació, som el mateix poble”, tot al crit d'”a por ellos”… Què passa?, què està passant-nos?…
Alguna cosa s’ha trencat. Hem arribat a un punt on altres parlen per nosaltres, ens han suplantat. No es respecta l’entitat i identitat de les persones; a nosaltres, per exemple, se’ns ha atorgat un destí estrany, una identitat ambivalent i estranya (estructura radial de l’AVE, però no Corredor Mediterrani; Alacant-València-Castelló, tres províncies amb tres governadors/delegats de Govern no electes de la passada divisió territorial centralista, o Generalitat Valenciana de l’organització descentralitzada democràtica; diuen que ací parlàvem Valencià abans de la vinguda dels conqueridors del nord, però no diuen res si havíem inventat també el castellà que parlen per ací, per tant, no hem d’estudiar autors catalans, ni autors castellans d’Andalucia o de Colòmbia?…) És que algú creu que té poder sobre la nostra veu, se l’arroga, parla per nosaltres, diuen el que volen, i després, sense cap pudor, ens tiren totes les culpes. Fins i tot poden titlar-nos de malfactors, drogoaddictes o filonazis. O antipatriotes i colpistes… És ben senzill, tot és inventar-se una maldat o falsa identitat col·locada sobre la teua esquena, i ja és prou per a esclafar-te sense miraments, o trencar-te el cap si es presenta.
“És el que hi ha”, se sent, en este món que es defineix obert i globalitzat, sobretot des que Aznar i Rato ho van confirmar lligant els gossos amb llonganisses en temps de la bombolla immobiliària. Encara que després vam haver de pagar entre tots la festa, i la crisi ens va devorar (per l’acció d’Aznar i els seus ministres, bona part dels quals van passar per judicis o presó). Justament en aqueix moment la ultradreta va intentar interpretar els mals i les pors que ens assetjaven, simplement posant nom als mals i a les pors i les angoixes: el mal es diu “progressia, socialisme, democràcia”. Le Pen, Meloni, Millei, Trump, Vox…, van d’anatematitzadors, insultadors, prepotents vencedors. I per algun lloc queda tota una fragmentació de moviments emancipadors (feminismes, indignats, ecologistes, antidesnonaments, alternatius, autodeterminants…), una mica desconcertats, i amb força disminuïda, no conlligada contra un oponent frontal comú, contra un imponderable que ens avassalla: és el nou ordre que gent com Abascal o Putin o Trump s’han apropiat i ens volen imposar. La “repressió” i l’insult és la seua bandera. I, clar!, la disminució o retallament de drets per a tots n’és la conseqüència, amb la consegüent descohesió i baralla social.
“Cui prodest?”, es preguntaven els clàssics, a qui beneficia tot açò?… Buscant o identificant l’agraciat de tot açò, trobarem el causant. El causant que ens hagen reduït els sous a la meitat, que ens hagen posat una llei mordassa, que no tots siguem iguals davant la llei, que (tots) hàgem pagat el banc “malo”/Sareb o el circuït Fórmula 1 de València o que no s’arregle el dany de la dana o dels incendis dels boscos; “hable en cristiano”; “no té tren vosté?”: doncs, calle i espere!; “no hi ha finançament al seu territori?”: doncs, calle i espere!; “no té vosté mamografia feta ni citada…?” Doncs, calle i espere… Qui n’és el beneficiat? Els de sempre?…
