Crec que molta gent ja sap el que va passar a la meua falla, Ripalda, Beneficència i Sant Ramon, la matinada del dissabte 26 de novembre al diumenge 27. Els meus fallers ho han contat en els mitjans la darrera setmana. Tres xicots van entrar al casal, obert perquè havíem celebrat el nomenament de la nostra Fallera Major, amb actitud provocadora i agressiva. Quan se’ls va indicar que eixiren i després que trencaren alguns dels elements que adornaven la porta del casal, se’ls va acompanyar cap a la placeta que crea l’encreuament dels carrers que donen nom a la comissió. Allà els fallers van ser atacats per aquestes tres persones inicials a les que s’afegiren un grup nombrós que estava al voltant de la vintena. Anaven armats amb pals i corretges i algú d’ells va fer el gest de traure una navalla. El resultat va ser quatre fallers ferits, un d’ells amb una gran bretxa al cap. Quan van aconseguir refugiar-se al casal, aquest grup continuava donant colps a la porta i sembrant el terror entre la gent refugiada dins que tractava de tallar el flux de sang de les ferides. Aquest atac no va acabar fins que va arribar la policia. I vull que quede açò molt clar: no va ser una baralla, va ser una palissa en grup donada per gent que era això el que pretenia des del principi, i acostumada a més a pegar-les.
Tot açò que vos conte em va tocar de molt a prop. És la meua falla, la meua gent, i el meu fill estava allà. Jo m’havia retirat no molt abans. Ara, després d’aquells fets, cal tractar de recuperar la vida normal, que la por no ens paralitze. Gestionar els traumes individuals és sense dubte difícil, però fer-ho amb els col·lectius pot ser-ho encara més. El casal és per definició un lloc segur, una prolongació de la nostra casa. Ara tardarem a tornar a tindre aquesta sensació, a no sentir una punxada en l’estómac cada vegada que s’òbriga la porta un divendres de junta. De fet, des d’aquell dia, el casal no ha tornat a acollir-nos.
Però és que a més la sensació de perill no és només imaginària, no és només efecte traumàtic de l’atac patit. La realitat és que molt probablement el casal no és un lloc segur després que aquesta banda violenta, aquest grup de gent molt jove per a la qual la festa de cap de setmana inclou la violència, l’haja detectat i qui sap si incorporat als seus itineraris.
I això haguera pogut passar abans. De fet, és ben coneguda pels veïns i veïnes del barri del Carme, i també pels que l’estimem i el vivim, l’existència d’un pub al carrer Corona que va anar canviant des que va obrir a finals dels anys 90 fins atraure un tipus de clientela molt jove i també molt violenta. Pot concentrar una gran quantitat de gent a les seues portes on la suposada festa ja té clarament el to de la violència continguda que qualsevol espurna pot desfermar. Les baralles, especialment després de l’hora de tancament, són certament habituals. I la nostra estimada placeta és un lloc molt adient per a l’intercanvi de colps. Que passaren a la cacera era una qüestió de temps.
Crec que caldria reflexionar sobre cap on està anant el nostre benvolgut barri del Carme i potser també altres indrets de Ciutat Vella. Un veí em comentava l’altre dia que estem tornant als anys huitanta. En part estic d’acord, però és una tornada després d’un llarg viatge per la gentrificació i la turistificació i ara hi ha menys gent, menys veïns i veïnes. Ha esdevingut un barri per al turisme i també per a l’ús sovint abusiu de l’hosteleria: des de les voreres i places ocupades íntegrament per terrasses a aquesta mena d’esplai de la burrera del cap de setmana. No és ja un barri per viure, per estimar-lo, per vincular-se a ell, sinó un barri per usar-lo, per fer un ús neoliberal i depredador de l’espai. Supose que la tolerància que almenys fins ara ha tingut la policia -tant la local com la nacional- cap als aldarulls provocats pel pub abans esmentat, i que contrasta amb la contundència utilitzada en altres ocasions, hores i llocs, té a veure amb això, amb el poder de l’oci nocturn, amb no fer res que puga destorbar el negoci.
A més, caldria plantejar-se les conseqüències indesitjades d’altres mesures que han convertit el barri en una mena de bambolla, i que, per exemple, no ha tingut en compte l’existència de catorze comissions falleres al seu si, xicotet miracle que ha permés la permanència del vincle emocional i identitari amb el barri a través de les generacions. Per descomptat que estic totalment d’acord amb la reducció del trànsit pel centre de València. Era aberrant que alguns carrers del barri foren ruta de pas per al trànsit rodat. Però igualment crec, per exemple, que permetre la circulació pel barri de propietaris que no viuen (els llogaters de pisos turístics per exemple) i no de la gent vinculada intensament al seu teixit associatiu, ha sigut una errada. Caldria fer un pensament al voltant d’això, perquè potser no contribuïsca a fer el barri més habitable sinó més adequat per al turisme i més inassequible per a la gent que hi vulga fer la seua vida. La meua falla manté les juntes setmanals, i això és també contribuir a mantindre viu el barri, viu i amb identitat, i cada vegada més sent que les mantenim contra vent i marea. Ara, també, de fet, si les aconseguim mantenir, serà contra la por i la violència.
En resum, que no sé si encara estem a temps de revertir la situació, però és molt important que percebem que el que li va passar a la meua falla no és un fet aïllat o anecdòtic, sinó símptoma d’un problema greu i que pot esdevindre estructural. En cas contrari, no hi haurà esperança. I seria una llàstima que després de tanta il·lusió, el nostre barri del Carme esdevinguera un barri mort, un simulacre del que alguna vegada va ser, per a consum de turistes, escenari de pubs i terrasses, parc temàtic per a la nova violència grupal de les matinades.
