Tindria jo huit o nou anys i a ma casa havien comprat un comediscos. Els qui tinguen una edat recordaran de què parlem: un objecte redó i aplatat, com una cantimplora, que tenia una ranura en un lateral per on s’introduïa un disc senzill (un single). La presència d’aquell estrany atifell va ser una festa contínua: la meua germana i jo (ella té cinc anys més) rivalitzàvem per posar-hi la música que més ens agradava. Probablement per influència de ma mare, teníem uns quants singles de Nino Bravo, les cançons més conegudes: Libre, Un beso y una flor, Te quiero, te quiero…
A ma mare li encantava Nino Bravo. Tenia «aquella cosa» que no trobava en altres cantants. També li agradava el Dúo Dinámico i el folcror andalús de rigor, sense oblidar donya Concha Piquer i Julio Iglesias. Però Bravo aportava a aquella colla un toc de modernitat. Els escassos quatre anys de carrera, del 69 al 73, en què Lluís Manuel Ferri Llopis va gravar les 60 cançons que constitueixen tot el seu repertori van fonamentar una llegenda que ha arribat fins l’actualitat. Ara que commemorem els cinquanta anys de la mort del cantant, és bo de dir que forma part de la memòria sentimental de molts, jo inclòs.
«Aquella cosa» de Ferri era una veu prodigiosa, que proporcionava èpica a qualsevol tema, una èpica grandiosa però no grandiloqüent. Tenia veu de tenor, la més aguda per a un home, i sabia donar a les cançons una versemblança màgica, ja que es basava purament en això: en el color i el timbre d’un sistema vocàlic.
També cal dir que, no sent compositor, va saber escollir molt bé les peces a interpretar. Per això moltes d’elles les continuem escoltant en l’actualitat, però cantades per altres perden bona cosa de la seua gràcia. Un exemple perfecte és Libre, un tema de José Luis Armenteros que, donat a conéixer a finals del franquisme, tenia el seu què. Curiosament, per internet ha circulat i potser encara circula l’estrambòtica teoria que aquesta cançó s’inspira en la peripècia d’un dels primers alemanys de l’est (un tal Peter Fechter) que va morir intentant travessar el mur de Berlín. Vivint sota una dictadura tan insidiosa com la franquista, resultaria peculiar que l’autor de la cançó tinguera un propòsit tan embolicat: si volia denunciar al falta de llibertat, no calia anar-se’n a Berlín… Per a més inri, sembla que el propi Armenteros ha negat la hipòtesi alemanya; però això, naturalment, no desanimaria mai un bon conspiranoic.
En realitat, hi ha molta gent que té prejudicis contra Nino Bravo pels motius més diversos: perquè no componia les seues cançons, perquè no cantava en valencià, perquè no se li coneixia una ideologia política clara… No sé, jo crec que tot això és pixar fora de test. Nino va ser una estrella jove –molt jove- que va brillar molt poc de temps i que ens ha deixat un llegat que encara ara posa la pell de gallina. Buscar altres exègesis per a aquesta història pot ser entretingut però un poc inútil.
Si alguna cosa té la música, és la capacitat de connectar directament amb el nostre sistema emocional, sense filtres ni intermediacions. I el grapat de títols de Nino Bravo ho aconsegueix a la perfecció.
Aquell comediscos no va durar molt. Era de plàstic i m’imagine que la seua mecànica seria més bé bàsica. Es degué trencar i el vam tirar. Però els singles encara els he conservat. Són recialles prehistòriques que, ara que ha tornat el vinil, tornen a fer el seu paper, ni que siga testimonial. La imatge de Nino a la portada continua impactant-me: aquella barreja de virilitat, noblesa i una mica d’orgull camperol. Va ser un tipus autèntic i, en un món –el musical- on el que triomfa normalment és la còpia de la còpia, això té un valor. I jo, que no solc coincidir amb el gustos majoritaris, li’l vull concedir ara i ací.
