Als noranta, molts estudiants de Ciències de la Informació de la UAB triaven les assignatures en funció dels llibres que havien publicat els professors que les impartien. La seua producció intel·lectual era considerada d’entrada una garantia d’aprenentatge.
Eren els anys en què els programes de cada matèria venien acompanyats de llistats molt ben assortits de bibliografia recomanada –i també d’obligatòria- que els més aplicats feien l’esforç de consultar. A més, compràvem diaris o seguíem els informatius de ràdio i de televisió amb un cert capteniment. És cert, però, que ens queixàvem d’una metodologia docent excessivament teòrica que girava a l’entorn de les classes magistrals, les quals no sempre aconseguien motivar-nos. Com siga, quedava el record per sempre d’algunes sessions dels bons com Josep Gifreu, Francesc Espinet, Romà Gubern, Josep Lluís Gómez Mompart, Joan Manel Tresserres, Marcial Murciano, Mavi Dolç o Enric Marín, entre molts altres.
Val a dir, que els treballs individuals o en grup sempre comportaven un enorme esforç de documentació, investigació, discussió, assimilació i elaboració que solia traduir-se en l’assoliment d’uns coneixements.
No existien els mòbils ni Internet i el saber tampoc no estava, doncs, a l’abast d’un mecànic click. Tot plegat, el nostre motor de cerca era la nostra curiositat insadollable nodrida per la memòria i per les lectures. També la fascinació per uns autors que volíem imitar com Capote, Kapucinsky, Fuster, Mailer, Pla, Fallaci…
La irrupció de les pantalles lluny de suposar un salt qualitatiu d’aquella manera d’aprendre en el sentit d’un accés il·limitat a materials bibliogràfics, arxius, informació… s’ha saldat en bona mesura en l’assassinat de l’esforç, la curiositat, la memòria o, encara pitjor, de la capacitat de comprendre. Un autèntic desastre que deprimiria Neil Postman mateix que ja va profetitzar com anirien les coses en el seu inoblidable assaig, Divertim-nos fins a morir.
Llegesc a Catorze una entrevista de Gemma Ventura a la professora i escriptora Àfrica Ragel en què els estudiants, en general, no saben escriure si se’ls lleva l’ordinador. Ragel explica que al centre on treballa, a Vallcarca, els seus alumnes escriuen a mà i no tenen ordinadors ni mòbils a l’aula. Sense aparells hi ha una major concentració. A més, llegeixen en grup i treballen els textos, la qual cosa fa que acaben entenent-los com mai no els havien entès.
N’estic del tot segur de l’eficàcia d’aquesta estratègia perquè cada vegada més em trobe amb estudiants de darrer curs –i també de postgrau- que es lamenten amargament de com els costa concentrar-se i entendre el que llegeixen, interpretar el món en què viuen, vèncer la temptació de submergir-se en la xarxa sense cap finalitat ni ruta definida com qui s’injecta un poderós narcòtic per ignorar la realitat que l’envolta.
Hem arribat a aquell punt en què un percentatge molt elevat dels estudiants universitaris no entenen què se’ls està preguntant en un examen i que, a més, escriuen amb una sintaxi inextricable i un vocabulari inventat.
No és només la falta d’atenció, la banalització fins a l’extrem de la figura del professor com a referent en la transmissió del coneixement. És, també, la infantilització d’unes generacions a les portes del mercat laboral en un món convuls, la baixa tolerància a la frustració i una extensió de l’analfabetisme funcional del tot desacomplexat. Estudiants que confonen malestar per mal estat, discurs per homilia; que en referir-se a l’estranger parlen de països exteriors o que escriuen absenta per absent; que parlen d’orelles sordes o de matats per assassinats… Estudiants que qüestionen iradament i sense cap autocrítica les seues avaluacions. Estudiants que no saben què està passant a Ucraïna o a Gaza o si ho saben en desconeixen els motius. Joves que no s’interroguen pel món en què viuen perquè potser els sembla un relat de ficció massa llarg, tediós i desagradable.
Un amic llibreter em comentava un dia que estava convençut que els llibres tornarien, que havia llegit en no sé quin diari que als Estats Units creixien els índexs de lectura entre els joves, la qual cosa augurava un futur amb una societat amb més trellat. Avui l’espai de la seua llibreria l’ocupa una botiga de cigarrets electrònics il·luminada com l’avantsala d’una nau espacial d’aquelles que eixien en les pel·lícules de ciència ficció de sèrie B.
M’agradaria compartir l’entusiasme del meu amic però no ho acabe de veure. Encara no hem acabat d’apamar la dimensió de la catàstrofe que han provocat les pantalles que ja ens enfrontem a l’amenaça de la IA.
L’evolució de tot plegat no potser cap altra que l’eixamplament de la bretxa entre els qui ens pensen i la resta, dòcils idiotes esclavitzats per la tecnologia. Brave new world… Se’n recorden?
