El valencianisme és també plural, com sempre, però hi ha qui considera l’únic autèntic valencianisme aquell que coincideix amb els seus plantejaments. De tot això, alguns en tenim una llarga experiència. Així, el cas és que fent ús del terme del pensador Bauman, el terme «líquid» és emprat per criticar les aliances de Compromís amb altres opcions del centre peninsular. Tal circumstància, no és pot desvincular del context estatal, marcat per derivacions del «Procés» i l’estratègia de «Junts». Tanmateix, connecta amb l’existència d’una sensibilitat valencianista sobiranista, legítima sens dubte, que aspira a un estat propi.
Fa ja molt de temps, quan era a la facultat, li vaig una entrevista al professor Murillo Ferrol per a la revista Diàleg. A la pregunta que aleshores formulí, demanant-li opinió, com a sociòleg, sobre com veia la problemàtica del País Valencià, em preguntà: «Dice usted país, o paisaje?». Allò em feu pensar, certament, que el país era un paisatge, i òbviament, una societat amb una estructura social i amb sistema de dominació econòmica i política. Vivim un moment diferent a aquell altre dels anys seixanta. Existeix un règim de llibertats, de pluralisme… i tanmateix, en termes de dominació social i econòmica, amb altres cares i estructures, continuen existint desigualtats, de classe i altres causes, com seria la territorial; i també la banca, més concentrada i poderosa, la tenim ben present, a més a més la crisi ecològica s’ha agreujat de forma molt visible.
Deixant de banda les possibilitats d’assolir un estat propi, opció que dependria de la voluntat de la gent, dels votants, situar el centre o l’eix, de l’estratègia en crear conflicte polític contra l’estat, incloent al mateix sac tant la dreta com l’esquerra, implica renunciar a aconseguir reformes que poden implicar millores socials o de qualitat de vida dels valencians i les valencianes, tot restant a l’espera d’un estat valencià, com passà al Principat amb els governs de Convergència, qui no qüestionava l’estatus social i afavoria els grans negocis i la Banca.
Resulta curiós com en el cas que ens ocupa, el de la línia de aliances de Compromís, en aquest tren de l’antiliquidesa, s’hi han pujat alguns personatges de l’extinta Unitat del Poble Valencià, que van representar en aquesta organització una política de pactes variables sense nord ni definició. Tenim el cas de qui va estar Secretari general de la UPV, que ha figurat a les llistes a les darreres eleccions europees amb Junts. Aquest personatge està en el seu dret, mereix el respecte, però el coneixem, no cal insistir. Deixem doncs de marejar la perdiu, puix el valencianisme que és acusat de líquid, està present a tot el nostre país a les institucions, també a les Corts Generals de l’Estat. Aleshores, pactant canvien les condicions de molta gent i allò que és el país, més enllà del paisatge, resulta beneficiat. Això no vol dir que tot estiga ben fet, hi ha mancances i insuficiències, la crítica serà necessària per millorar, és clar.
