El valencianisme, en tant que proposta de País Valencià, ha estat present des de fa dècades, i ho ha fet amb idees, propostes i decisions, fins i tot ha entrat al joc electoral. Tot això, ha generat una praxi, una història que cal considerar, i això és allò que fa el llibre de Natxo Escandell sota el títol Ni fet ni desfet, història del nacionalisme polític valencià (1974-1998). Una història que molts de nosaltres hem viscut activament. Per tant, la seua lectura és un exercici de reflexió que va més enllà de l’interès acadèmic o d’erudició, puix ens obliga a jutjar opcions que prenguérem, així com controvèrsies que van incidir en l’esdevenir, i que, en conseqüència, expliquen on ens trobem a hores d d’ara en tant que moviment. Per les noves generacions, com és cas de l’autor del llibre, aquest relat explica la deriva del valencianisme i, sobretot, posa de relleu alguns interrogants que tenim al davant.
Com assenyala Ferran Argiles, prologuista del llibre, el nostre país «hi ha una definició d’identitat pendent i una qüestió territorial per tancar». Certament, no hem pogut o no hem sabut capgirar la situació i la nostra societat majoritàriament se situa en un regionalisme dins de la identitat espanyola. El valencianisme, que va irrompre als anys seixanta del passat segle, basat en les idees desenvolupades per Fuster, s’ha trobat aïllat, amb una societat que ha anat cap a la modernitat i la normalitat democràtica al ritme de la política d’Estat sense assumir en termes qualitatius el missatge que nosaltres li volíem transmetre.
El llibre, doncs, és un testimoni d’un compromís i alhora, en certa manera també, de la feblesa de les principals opcions valencianistes seguidores del pensament fusterià. Cal recomanar la seua lectura, la del llibre, puix dels fracassos es poden treure lliçons. Els partits, i les persones protagonistes que apareixen al llibre, feren allò que ens mostra l’autor. Amb el pas del temps, però, cal esbrinar les causes i efectes de les fallides, recuperar el sentit crític i transformador del discurs de Fuster. Des de l’antecedent citat al llibre, que fou el Partit Socialista Valencià fins a Compromís, passant per la Unitat del Poble Valencià, el valencianisme va intentar incidir i guanyar espai, va haver-hi ambigüitats, renúncies, ampliació dels paradigmes socials, noves fórmules i debats. Escandell repara especialment en un tema de gran importància, es tracta del concepte o projecte de Països Catalans. En aquest punt, l’autor detalla com aquest marc d’identitat va anar passant cap a un espai cada vegada més residual, fins que deixà de ser un objectiu central. Ens trobem, doncs, amb un canvi oportunista o davant una adaptació a una realitat adversa? Les propostes ideològiques necessàriament passen pel sedàs històric i el de la seua accepció social, i aleshores de vegades els projectes s’ajornen, o acaben al calaix, per resultar inviables. Així, la història de les idees està plena d’exemples: el discurs igualitari de Rousseau, que es va anar ajornant i canviant, ara es formula termes de sexes, cosa que l’il·lustre senyor esmentat no havia pensat; també tenim el cas de Marx, el qual ha fet fallida en allò de la dictadura del proletariat. Per tant, també el paradigma fusterià no està exempt de revisions o ajornaments. Doncs bé, el títol del llibre ja ho assenyala: ni fet ni desfet.
Lectura, doncs, més que recomanable. Si de cas, després de llegir-lo, parlem, fem debat.
