Ens parlen de creixement, de modernitat i de competitivitat, però què val tot això si cada vegada és més difícil tenir un sostre? Al País Valencià, l’habitatge s’ha convertit en un privilegi i ha deixat de ser un dret. I això no és fruit de la casualitat: és conseqüència de decisions polítiques que, durant anys, han posat els interessos econòmics i immobiliaris per damunt de la vida de la gent.
Cada dia veiem com expulsen famílies dels seus barris, com els lloguers pugen sense control i com proliferen els pisos turístics. És indecent que encara hi haja persones vivint amb la por constant de ser desnonades mentre l’especulació continua campant sense fre.
I després ens venen amb discursos i promeses que duren el que dura una roda de premsa. Mentrestant, la realitat és tossuda: sense estabilitat en l’habitatge no hi ha vida digna. Quan una família destina més de la meitat del salari a pagar un lloguer abusiu, de què parlem quan parlem de “progrés”?
Ja n’hi ha prou. L’habitatge no pot continuar sent un negoci sense límits. Els governs i les administracions públiques han de deixar de mirar cap a un altre costat i assumir les seues responsabilitats: augmentar el parc públic d’habitatge, aturar els desnonaments sense alternativa habitacional, controlar els preus del lloguer, acabar amb el racisme immobiliari, frenar la turistificació i posar fi a la vergonya de tenir habitatges buits mentre hi ha persones i famílies sense casa.
El 20 de desembre, nombroses entitats valencianes ens convoquen a eixir al carrer per deixar-ho clar: el poble valencià no pensa resignar-se. No és una manifestació més; és una acció unitària i popular per dir que ja n’hi ha prou de retallar drets mentre s’engreixa la màquina de l’especulació i per exigir mesures concretes com la pròrroga i millora de l’escut social.
Defensar l’habitatge és defensar una vida digna, el futur de la joventut, la tranquil·litat de les persones majors, els drets de les persones migrants i la dignitat de les treballadores i treballadors que sostenen aquesta societat. És defensar els nostres pobles i barris i el dret a no ser expulsats del lloc que hem triat per viure.
Per això es reclamen respostes immediates i reals: no excuses, ni ajornaments. El País Valencià necessita capgirar aquesta situació, no sotmetre’s als interessos econòmics de sempre. Les solucions existeixen, però s’han d’aplicar amb determinació i valentia i amb la ciutadania implicada en la presa de decisions.
La línia roja és clara: amb les nostres cases i amb les nostres vides no s’hi juga. O els governs reaccionen immediatament, o serà la mobilització de la gent al carrer la que marque el camí. Perquè sense casa no hi ha futur. I el futur, o el defensem nosaltres, o ens el tornaran a furtar.
