El discurs de la dreta valenciana –valenciana per pur accident geogràfic, no per adscripció mínimament nacional- sempre ha anat, com a mínim, uns quaranta anys endarrerit. No fa massa, els pares polítics del Partido Popular estaven en contra de les autonomies i d’una Constitució espanyola que trencava Espanya -tant de bo!-. Avui, però, María José Català es declara en cada ocasió que té, com a regionalista, ni tan sols autonomista -ni foralista o regnícola, encara que siga per donar-li una mica més de folklore a la cosa, un espai on es sent còmoda.
El regionalisme, que podia tindre cert sentit semàntic en un segle XIX i inicis del XX com a reivindicació protonacional, es converteix avui en boca de María José Català en poc més que una reivindicació de genuflexió -una més!- davant l’amo de Madrid.
Situem-nos, doncs, en el magma de genuflexions que va suposar el darrer debat de política general de les Corts Valencianes -el nostre vertader Debat de l’Estat de la Nació-. Obviaré, per raons democràtiques i de salut estomacal, les imbecil·litats de l’extrema dreta feixista i l’epitafi de Ciutadans i em centraré en algunes coses que em van cridar l’atenció.
Una bona part del debat -i és normal en la situació endèmica de submissió que patim els valencians- es va centrar en l’econòmic; la necessitat -o no- d’una rebaixa fiscal per a les classes populars o per a tothom -i ja sabeu que «tothom», quan s’escriu en cursiva, vol dir per als rics i els amics- i en com revertiria això en la despesa pública.
Allò que va sobrevolar tota l’estona el debat i que només va servir per a retrets merdosos entre els dos bàndols va ser el sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú -que és com s’ha de dir, perquè no oblidem que hi ha bascos i navarresos, i que tenen les claus de les seues respectives caixes-. Tanmateix, però, l’obscé partidisme d’uns i d’altres evita verbalitzar la realitat: «Madrid ens espolia els nostres recursos» i els retrets -ara enteneu l’epítet anterior- es queden en «vostés no han reformat el sistema, vostés quan governaven tampoc», i així anem fent.
La falta de verbalització de l’espoli fiscal, com vos deia, fa que, a banda i banda, apareguen solucions «imaginatives» i, de sobte, el federalista-valencianista-fusterià Molt Honorable Ximo Puig es mostre a favor d’una recentralització que harmonitze els impostos “de les autonomies” perquè aquells beneficiaris dels diners que ens espolien cada any no abaixen impostos i la regionalista-muy valenciana-pero tengo un defecto que a veces hablo en valenciano María José Català es mostre com a defensora de l’«autonomia fiscal» per al nostre país -hem eixit de regionalista i ja anem per «autonomia fiscal». Any 2022, anem avançant.
La boutade del president m’estalviaré de desenvolupar-la; només hi veig un intent d’obviar l’espoli fiscal parlant d’altres territoris de l’Estat -cosa que no és cap solució, ni tan sols un pedaç, per a nosaltres-. Comentari a banda mereixen els partits que acompanyen el PSOE en el Consell; si han fet crítica a eixa recentralització, jo no l’he sabuda trobar i ja em disculparan, però si no l’han feta -com em temo- el Botànic ja pot anar sent conegut com a «PSOE amb coses».
La proposta -el marc mental- de la senyora Català arriba quaranta anys tard -i crec que ella i jo som més o menys de la quinta– i obvia, com fan el president de la Generalitat i les seues organitzacions malauradament satel·litals, que cinc mil milions d’euros dels nostres impostos se’n van a Madrid i no tornen ací -i són els que permeten que Ayuso i els seus Chicago Boys particulars, abaixen impostos a les grans fortunes.
Si la senyora Català fora intel·ligent -des del punt de vista de l’estratègia política que necessita aquest país-, analitzaria què significa «autonomia». L’autonomia és, bàsicament, el nombre de quilòmetres que un vehicle pot recórrer sense tornar perquè li omplin el dipòsit. Altres. Pagant.
L’autonomia, a sobre, des del punt de vista valencià, és que ens omplin el dipòsit a Madrid, amb una gasolina feta amb petroli extret de pous del País Valencià, refinada al País Valencià i enviada allà perquè ens la puguen cobrar al preu que vulguen. Això és l’«autonomia fiscal» que encapçala la nostra regionalista de capçalera.
La solució, senyora Català, la solució que li oferim els independentistes valencians, fins i tot si el que vol vosté és abaixar els impostos a tothom -als rics, als seus amics- és el Concert Econòmic per al País Valencià. Si la senyora Ayuso vol abaixar els impostos a tothom -als rics, als seus amics- que no ho faça a costelles de valencians i valencianes. I, president Ximo Puig -i els seus Fobos i Deimos particulars-, si volen ajudar a les classes treballadores valencianes, la solució que els oferim els independentistes valencians és un Concert Econòmic per al País Valencià que ens permeta invertir en sanitat, educació, trens i economia productiva. No que vinga Espanya a recentralitzar ni harmonitzar res perquè, cada vegada que ho ha fet, ho ha fet en contra nostra.
