Negociar amb el PSOE? Com bé sabem Pedro Sánchez ja és «Presidente del Gobierno de España». La situació no era senzilla, però amb molta habilitat ell i els seus negociadors han sabut jugar amb les febleses dels grups que li han donat suport i amb l’amenaça que suposava una coalició PP-Vox.
Al remat les negociacions són un joc d’interessos i necessitats, esperances i temors, conviccions i conjuntures…, en les quals el PSOE acostuma a jugar molt bé. Des de la seua posició de «germà gran» o de «pal de paller» de l’esquerra, fa servir amb molta habilitat eixa mena de «Síndrome d’Estocolm» que la resta de partits a «l’esquerra del PSOE», de «l’esquerra transformadora», i de les «esquerres territorials», no acaben de superar.
Com a fills (entre d’altres) de Roussseau, pensem (ignorants de nosaltres) que el PSOE «es uno de los nuestros» i/o «que una cosa és el PSOE i una altra la seua militància». Com a persones formades en l’ètica i la responsabilitat assumim tot allò del «mal menor». Com a gent estudiosa i a l’avantguarda del «management», fem servir idees tan estúpides com la del Win/Win.
Amb tota aquesta càrrega cognitiva, amb tots aquests mapes del món, amb eixa separació tan nostra entre les normes amb les quals funciona el món i amb les que hauria de fer-ho, és fàcil que ens prenguen el pèl, i el que és pitjor, que ens el tornen a prendre. I damunt som nosaltres els «egoistes», és el PSOE qui ho cedeix tot i és Pedro Sánchez qui es ven per tal de ser Presidente.
En conversa de café diria que som uns panolis. La cosa està en si volem deixar de ser-ho, en si estem disposats a canviar, i en cas afirmatiu en com fer-ho.
Per començar crec que hauríem de fer un pensament sobre el Win/Win. Adés he dit que aquesta estratègia és una estupidesa, i em reafirma: el Win/Win com a estratègia de negociació és una pèrdua de temps, i una de les millors maneres de quedar-te en bragues o en calçotets.
Win/Win mai no potser el punt d’inici de cap negociació política, cap estratègia ni mètode. Win/Win ha de ser el resultat final d’eixa negociació si el que volem és fer negocis de llarga durada en els quals la confiança i la reciprocitat són essencials.
Però per començar eixe camí la primera passa és el «Perdre/Perdre». Açò pot semblar una crida a adoptar Hobbes com a pare (i deixar el bon suís), però no ho és. L’experiència prèvia (pròpia i aliena), les lliçons de la vida i els enganys ens han de fer no més desconfiats, sinó més savis. Desconfiar però seguir fent el mateix és una forma immadura de perdre el temps.
Res com les dites (ara aforismes) per exemplificar conceptes. El cantant Payo Malo ho té molt clar: «Pa que llore mi madre que llore la tuya». Hi ha una forma d’expressar aquest concepte que m’agrada de manera especial: «Para joderme yo, nos jodemos los dos».
Crec que aquesta és una manera honesta de començar tota negociació: volem fer negocis de llarga durada, per tant, hem de saber que l’acord ha de ser bo per a totes les parts, i per això cal ser conscients del que podem perdre si no som generosos, i l’altra part també ha de saber el risc que corre si ens vol «furtar la cartera».
Tant Míriam Nogueras com Gabriel Rufián han advertit Pedro Sánchez que no jugue amb foc perquè corre el risc de cremar-se… Crec que el PSOE farà servir la «Tàctica del salami», ja sabeu: anar tallant a rodanxes fines el salami de manera que cada acció no meresca una resposta… Novament en conversa de café: «Per això no ens embrutarem».
Però si deixem que el PSOE talle una rodanxa (per xicoteta que siga) sense donar resposta (clara i contundent) estem venuts i acabarem per perdre tot el salami.
Un altre risc que correm és advertir i no actuar, anar de farol però no estar disposats a trencar la baralla. Amb això només fem que perdre credibilitat i fora en futures negociacions. Pedro Sánchez ha de saber que no pot jugar amb foc, i «nosaltres» ser capaços de no anar de farol.
