Jan Karski, que va escriure Història d’un estat clandestí, té una estàtua en posició sedent a la plaça principal del Kazimier’s, el barri jueu de Cracòvia, i és considerat “Just entre les nacions” i un heroi nacional polonès.
El seu llibre va sobre com uns quants, no molts, van mantenir viva la flama i l’estructura de l’estat polonès durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial, cosa que va fer possible la pervivència de l’Estat una vegada acabada la guerra, i encara després durant la llarga ocupació estalinista.
Moltes nacions han quedat submergides al si de forces d’ocupació i colonials al llarg dels segles, i algunes han pogut reeixir com a Estats moderns. Podem els valencians somniar a formar part d’aquestes nacions o ens hem de resignar a diluir-nos en el magma castellà?
Podem somniar, és gratis i no fa mal ningú. Però somniar no ens farà lliures. Els valencians tenim tot el dret del món a constituir un Estat igual a qualsevol altre i gaudir de la dignitat que atorga ser lliure en un Estat decidit per la persona mateixa.
Quan hom viatja pel món, sovint li pregunten d’on ets. Quan dius que ets de València, o del País Valencià, o valencià o valenciana, se’t queden mirant amb els ulls perduts i tu intueixes que estan buscant en el seu mapa del món, on para eixe indret. Després d’un temps d’espera, on deixes que el teu interlocutor faça un repàs als seus coneixements geogràfics, li amolles alguna cosa com: coneixes Benidorm?, i ràpidament se li il·luminen els ulls, ja sap d’on eres, més o menys.
Però tant s’hi val, quan la persona identifica el lloc d’on dius que eres, no li suggereix cap idea, per al teu interlocutor ser del País Valencià no significa res en absolut, més enllà de “la tomatina” o “les falles”, i per tant és una informació que dones que no serveix per a res. I és aquest, crec, el significat que té aquell poema del nostre benvolgut Estellés: “No s’és res si no s’és Poble”. I ser Poble no és una condició que tu imposes a les altres persones, és un fet que els altres et reconeixen, i és en eixe reconeixement on l’individu assoleix els valors lligats a la idea que les persones tenen del Poble al qual pertany, i de forma automàtica ja se’t dona la condició d’individu en el món. Perquè, no ens enganyem, tots i totes pertanyem a una nació, i el ser nacional ens identifica inicialment davant els altres i, el que és encara més important, ens “vesteix” d’uns drets que tenim pel fet de pertànyer a un Estat, i és en aquest procés d’individuació de cada persona on va adquirint sentit el fet de pertànyer a un Estat.
Una persona no pot ser del tot lliure si no pertany a un Estat, senzillament perquè els seus drets li són reconeguts, perquè forma part d’un estat capaç de garantir-los.
Els valencians i valencianes necessitem un Estat que no tenim, i que puga garantir els nostres drets individuals. Però com que no el tenim, necessitem estructures d’estat que ens defensen de les agressions de l’estat ocupant, en aquest cas l’Estat espanyol. I eixes estructures sols depenen de la nostra voluntat de construir-les i la nostra decisió de no barrejar el nostre procés d’alliberament nacional amb les polítiques de les forces ocupants. Sols així podem garantir que en algun moment podrem construir efectivament un Estat valencià, i per tant garantir la llibertat del Poble Valencià.
