El nazisme no és només història: és el règim del terror i la violència extrema, i avui el veiem ressorgir en noves formes. Quan em desperte i pense en les guerres actuals —EUA i Israel contra Iran, Gaza, Cisjordània, Ucraïna, Veneçuela—, el panorama és aterridor. La destrucció física del territori, la devastació mediambiental, la desaparició de famílies i comunitats no només marca el present, sinó que condemna generacions futures a viure en el caos. La violència engendra violència, i els supervivents són empesos cap a la desesperació i la radicalització.
I, tot i aquesta desfeta monumental, em trobe preguntant-me si alguns dels que governen no creuen que la violència és la solució: convertir la Franja de Gaza en un resort, els palestins en simples treballadors de servei, obrir les presons de Veneçuela, submergir el Llevant en el caos… Quin sentit té tot això? Llibertat? Justícia? Igualtat? Són paraules buides quan milions de persones pateixen per decisions preses lluny d’elles, quan bombardejar hospitals, dessaladores i barris civils sembla un instrument polític acceptable.
Entre ideals i supervivència, ens empenten a deshumanitzar-nos. Comencem a acceptar la violència com a norma, a veure com a natural que els poderosos decidisquen qui viu i qui mor. I aquesta normalització és el que defineix el nazisme del segle XXI: no en uniformes marrons, sinó en xarxes globals, opinions manipulades, polítics, necis i feixistes que legitimen la destrucció per benefici propi. Trump, Bannon, Musk, Aznar, Le Pen, Bolsonaro, Meloni, Milei, Putin, Netanyahu, Orban, Kim Jong Un, Merz, Rutte, Feijóo, Abascal… tots juguen el mateix joc: la violència és el llenguatge del poder.
Cada dia aprofundim en un món on la humiliació, l’assassinat i la destrucció s’han convertit en eines legítimes de relació entre humans. Cada dia, la compassió i la raó perden terreny davant la brutalitat planificada. I això no és política: és deshumanització. És nazisme modern, i és aquí, ara, davant dels nostres ulls.
No podem romandre passius. No hi ha neutralitat quan la violència es converteix en norma. L’únic camí és la confrontació directa: combatre aquesta mentalitat en cada frontera, en cada decisió política, en cada pensament que justifica la destrucció. Si no actuem, ens convertirem en còmplices, i la violència, en lloc de ser una aberració, es normalitzarà com l’única manera de viure i governar.
Aquesta és la crida: reconeixem el nazisme del segle XXI, exposem els seus actors, i lluitem contra ell amb la força de la raó, la justícia i la humanitat. Sense concessions. Sense excuses. Sense por.
