Quan viatges a certes parts del món t’adones que la casualitat que et fa néixer a un lloc o a un altre és determinant per a la vida. Potser semble molt obvi, però és increïble que a aquestes altures del segle XXI hi haja pobles que no tinguen una cosa tan bàsica com l’aigua corrent. Però si la manca d’accés a les coses materials em sembla una injustícia, més ho és la falta de llibertat. Un poble que des de fa 47 anys viu en campaments de refugiades, que depén de l’ajuda que puntualment arriba d’altres estats i organismes internacionals, no pot construir un pla de vida digna. El poble sahrauí ha estat oblidat per la comunitat internacional durant dècades, una situació que és causada per l’abandó de l’estat espanyol, que havia d’haver culminat el procés de descolonització tal com marca la llei 40/1975, de 19 de novembre, sobre descolonització del Sàhara, de conformitat amb el que estableix la Carta de les Nacions Unides. Però lluny d’això, el que va fer, va ser facilitar que Marroc ocupara el territori, traint la població que en el seu moment van ser els nostres germans, es va arribar a considerar el Sàhara Occidental com a una província espanyola més. Després d’açò han vingut infinitat de traïcions, menyspreus, oblit i sobretot indiferència per part dels successius governs espanyols.
Molt podríem parlar de la part política, estratègica i econòmica del conflicte territorial que s’allarga massa en el temps, però darrere de tot, hi ha persones, amb noms i cognoms, amb situacions personals que ens haurien de fer la cara roja, perquè ho estem permetent sense fer res per solucionar-ho. M’agradaria posar cara al dia a dia d’algunes d’elles com a exemple de lluita i supervivència.
Començaré per la meua xiqueta, val ja no tan xiqueta, encara que per a una mare no deixa de ser-ho mai. Una jove de 21 anys que cada dia em dona una lliçó de valentia, no compleix amb les normes establides, no accepta que ningú li diga com ha de vestir, com ha de pentinar-se o com ha de sentir i estimar. Cosa que no és gens fàcil, perquè aquesta decisió té dolentes conseqüències, no pot seguir estudiant, no pot treballar, no pot eixir sense que la jutgen i l’observen constantment i, per tant, no pot relacionar-se amb les seues veïnes i veïns. Un cas més que justificat per tal de voler marxar i viure la seua vida lliurement i sense perjudicis, però se li ha denegat dos vegades el visat per a vindre. Molta gent viu oprimida dins dels armaris, però encara més oprimida viu qui ha decidit mostrar-se com és. Ací és un dret protegit per les diferents normatives de no discriminació per identitat de gènere, una llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual i també tenim a les portes de ser aprovades una llei Trans i una llei de famílies, que són les més avançades dels països del nostre entorn i potser de la resta del món.
Potser no som conscients del que suposa tindre un dret universal a la sanitat pública, però hi ha gent que no pot accedir a una consulta bàsica d’un especialista que l’atenga per una malaltia senzilla com una infecció d’oïda, o que quan se l’atén no tinga accés als medicaments per a tractar-ho. Ens podem imaginar el que passa quan es tracta de coses més greus i de difícil tractament? Quan una mare té un fill amb Síndrome Apert, una malaltia congènita que consisteix en el fet que algunes sutures del crani es tanquen massa prompte, que podria haver sigut detectada amb un seguiment exhaustiu de l’embaràs? El que ha passat en aquest cas és que un fill amb aquesta malformació se li va morir amb dos anys i Alí de cinc anys necessita operacions que no se li poden fer si no viatja a Espanya o un altre país amb els mitjans necessaris. La qual cosa em porta a reflexionar, que més que mai hem de lluitar per una sanitat universal, pública, gratuïta i de qualitat, perquè cap mare o pare haja de patir la desesperació de no poder atendre les necessitats d’un fill o filla.
Un altre dels nostres pilars del benestar és l’educació, també ho és per als sahrauís, però després la realitat acaba amb aquest principi. Quan una xiqueta com Muna acaba l’educació primària i passa a secundària, es dona el cas que hi ha zones que queden molt lluny dels centres. Aquesta xiqueta ha de caminar quasi dos hores cada dia per anar a l’escola i altres dos per a tornar i la falta de transport, i això fa que deixe els seus estudis de manera prematura. Encara que no sempre és així i es treballa molt per la conscienciació de la necessitat de tindre joves formades, existeixen escoles com la Simón Bolivar que vam visitar. Un centre construït pel govern de Veneçuela, amb brigades cubanes de professorat, instal·lacions esportives realitzades pel govern de Vitòria i programes d’alimentació finançats per la Conselleria de cooperació de la Generalitat Valenciana, en què s’imparteixen classes des de sisé fins a batxillerat i després es dona l’oportunitat a l’alumnat per a seguir els seus estudis universitaris a Cuba. Però com es pot incentivar la joventut de la importància de tindre una educació, quan veuen que el seu futur és viure al mig del desert, en una terra prestada, sense cap projecte de vida?
No era la primera vegada que visitava els campaments de refugiades situats a Tinduf, però cada vegada aprenc algunes coses noves. Una d’elles és a valorar el que tenim, que no ens ha regalat ningú i que podríem perdre en qualsevol moment, sols cal veure el creixement de l’extrema dreta al nostre país i a la resta del món. Però també a sentir que la nostra llibertat no és completa mentre permetem que coses així passen i tinguem la responsabilitat de resoldre-ho en les nostres mans.
Com deia la cançó de Pau Donés «Pot ser que hages nascut en la cara bona del món, elles van nàixer en la cara dolenta, porten la marca del costat fosc», però no té perquè ser així per a sempre. Si deixem de donar l’esquena a l’altra cara del món, pobles com el sahrauí, especialment les seues dones i xiquetes, tindrien projectes de vida dignes de ser viscuts.
