Napoleó Bonaparte

Per començar, parlaré de Napoleó, la darrera pel·lícula del director britànic Ridley Scott. Aquest director cinematogràfic compta ja amb un gran nombre d’obres d’alt nivell: Alien, Blade Runner, Thelma i Louise, Gladiator… A més, malgrat la seua avançada edat, continua en plena activitat creativa: així ho demostra aquesta pel·lícula i la segona part de Gladiator que estrenarà pròximament.

D’una banda, el film ens trasllada al període polític de les grans revolucions fruit de la difusió de les idees il·lustrades i liberals, aquest període s’allarga entre el darrer quart del segle XVIII i la primera meitat del segle XIX. Tot un seguit d’onades i revolucions liberals s’estenen amb força a les dues ribes de l’oceà Atlàntic… Èxit del procés independentista a les tretze colònies i Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica (4 de juliol de 1776). Assalt a la Bastilla (14 de juliol de 1789) i triomf de la Revolució Francesa; extensió per tota Europa en forma d’Imperi Napoleònic (1789-1815). Trienni Liberal a Espanya (1820-1823) i exportació del model constitucional de 1812 a les noves repúbliques iberoamericanes. Onades liberals de 1830 i 1848. Paral·lelament, en l’àmbit socioeconòmic esdevé el pas d’una societat estamental a una societat de classes i la transició del mode de producció feudal al capitalista. A més a més, les revolucions agrícola, industrial i dels tranports faciliten les migracions i l’èxode rural cap a les ciutats. Respecte de l’art, s’imposa el neoclassicisme com a expressió formal dels nous règims polítics liberals.    

D’altra banda, l’emperador Napoleó I (Napoleó Bonaparte, 1769-1821) és un personatge històric clau i polièdric en aquesta època revolucionària. Potser ho és tot a la vegada: un personatge cruel i sanguinari, un geni militar indiscutible, un gran líder francés originari de l’illa de Còrsega, un estadista europeu i una persona indecisa plena d’inseguretats. Per extensió, us recomane el visionat d’algunes pel·lícules clàssiques que permeten una aproximació amable a tota aquesta època revolucionària… El Patriota, pel·lícula de Mel Gibson, acció anticolonial amb banda sonora de John Williams. Maria Antonieta, rodada al Palau de Versalles per Sofia Coppola, ens mostra a una jove princesa d’origen austríac, l’actriu Kirsten Dunst, amb moltes ganes de viure. Désirée, amb Jean Simmons i Marlon Brando, encarnació memorable de Napoleó. Capità Horatio Hornblower, àgil aventura naval en technicolor amb excel·lent parella protagonista, Gregory Peck i Virginia Mayo. Agustina d’Aragó, producció de CIFESA amb referències inicials als episodis del Crit del Palleter i del Timbaler del Bruc. Guerra i Pau, superproducció basada en la novel·la de Lleó Tolstoi sobre la invasió napoleònica contra Rússia en 1812, hi participa l’actriu Audrey Hepburn. Waterloo, la derrota definitiva de Napoleó en juny de 1815, el protagonista és Rod Steiger i la música és de Nino Rota.

Quant a la pel·lícula de Ridley Scott, s’ha criticat que el Napoleó interpretat per Joaquin Phoenix té un aspecte decrèpit i turmentat des del principi… Napoleó fou un jove militar que garantí la supervivència de la naixent República Francesa davant dels invasors anglesos (batalla pel control de la base naval mediterrània de Toló i desembarcament a Egipte), dels monàrquics francesos (repressió d’una manifestació proborbònica a París) i de les potències absolutistes (Àustria, Espanya, Prússia i Rússia). Més endavant, Napoleó s’imposà com a líder autoritari mitjançant un colp d’estat, novembre del 1799. Al meu entendre, Ridley Scott menysté les resistències perifèriques (Espanya i Rússia) i posa el focus en l’enfrontament entre anglesos i francesos pel domini europeu i mundial; en aquest sentit, Scott destaca la professionalitat de l’exèrcit anglés en l’escena de la Batalla de Waterloo. Quant a la llengua del rodatge, els qui en aquest cas veuen contradicció en un Napoleó que parla en anglés potser no hi havien vist cap contradicció en un gladiador que no parlava en llatí.

Per acabar, davant de la recurrent amenaça autoritària i totalitària, faig esment d’alguns dels valors sorgits en aquesta època revolucionària que van associats a la defensa de la democràcia: llibertat, igualtat, fraternitat, sororitat, justícia social, pluralisme polític, llibertat d’expressió i manifestació, identitat cultural i lingüística, sobirania popular, divisió de poders i sufragi universal.