Cap al febrer de 2015 estava treballant amb un candidat a l’alcaldia i quan arriba a la meua consulta em diu: «Estic inquiet i desficiós. No sé si creure-m’ho, no sé si podré! Les enquestes diuen que tinc moltes probabilitats d’eixir alcalde!»
Una manera de calmar-lo i que continuara centrant-se en la campanya electoral va ser preguntar-li: «Si fores alcalde, com canviaria la teua ciutat? Com milloraria la vida de les persones?» Van començar a brillar els seus ulls. I això el va motivar a centrar-se en la recta final. I finalment aconseguí ser alcalde.
Això ve a col·lació perquè m’he trobat sovint que els candidats, inclús els càrrecs institucionals que no s’enfoquen en com canviarien la vida dels habitants de la seua població.
És el que anomene nanoutopies. Xicotetes transformacions que faciliten que la gent respire aire net, que gaudisca de transport públic ràpid i eficient, que tinga habitatge social assequible…
Com ja he dit en altres ocasions, pot semblar una obvietat.
Ara mateix estic treballant amb una futura candidata a les eleccions del 2027 que no s’havia imaginat mai com influiria si estiguera en el govern. Li costava imaginar com contribuiria a millorar la vida de la gent del seu poble. La vaig guiar perquè s’imaginara que, si fora regidora amb competències, què suposaria mantenir, per exemple, la platja neta i el bosc ple de vida? Com gaudirien els seus conciutadans? Com milloraria la seua qualitat de vida?
Imaginar-te com seria el teu poble té un gran benefici, la motivació, li dones sentit a la teua tasca política, t’il·lusiones pel que fas. No queda en una abstracció, sinó que veus els efectes en les persones. Si es fan rampes d’accés a edificis públics, veus persones amb cadira de rodes o amb cotxets de bebé que li facilites la seua vida quotidiana.
I aprendre a motivar-se té utilitat en altres àmbits. Una vegada estava treballant amb una aparelladora municipal i tenia problemes de motivació. Feia les coses per obligació i les feia de mala gana. Com que estava a desgana treballant i volia anar a gust al treball em va demanar ajuda. Un problema era que es parlava a si mateixa utilitzant paraules d’obligació: «Haig d’anar a revisar les noves obres d’un restaurant». I anava perquè hi havia de. Li vaig plantejar que es parlés d’una forma diferent: que pensés quin era el resultat de fer la seua feina. Li vaig preguntar: «Si revises les obres que han fet en el restaurant, per què és important per a tu?» I em contestà: «Facilitaré que una família puga guanyar-se la vida i done vida al poble» i quan deia això mostrava uns ulls vius i un somriure. I quan adoptà el nou hàbit anà a treballar amb ganes d’ajudar els seus veïns. Com he dit en altres ocasions, això no és màgia. Li va caldre practicar uns quants dies per assimilar la nova manera de pensar i actuar.
Fa temps ja vaig publicar un article on també incidia en aquest fenomen de motivar-se i la repercussió i importància de l‘expressió corporal en política.
I també és important fer nanoutopies operatives. Operatives, vol dir saber com dur-les a terme, quins passos s’han de donar per aconseguir-les, quines habilitats són necessàries desenvolupar, etc.
Per tant, aprendre a projectar nanoutopies operatives per a un mateix pot ser útil perquè et mostres il·lusionat per com vols transformar el teu municipi i es contagie del teu ànim la ciutadania.
Carles Porcel és capacitador de polítics i activistes.
