Ma mare va morir una nit de finals de novembre de 1996, quasi exactament un mes abans de Nadal. Recorde de vegades aquells dies. De fet, els recorde sempre que arribem a aquestes dates. El dolor intens, al mig del cor, i, tanmateix, contingut. Replegar-se cap a dins. Sentir-se en el pis aquell de Paterna, que malgrat els anys veig habitació per habitació si tanque els ulls, com en una illa enmig del no-res, com en una barraca malgrat tot confortable en una illa remota enmig de la devastació. Aquells dies vaig renovar una sensació que ja coneixia des de la mort, anterior, de mon pare, la de ser un supervivent. Ara, tantes morts després, ja he aprés que en això consisteix la vida.
Nadal és una festa especial. Si mires la televisió, si entres en un centre comercial, hi ha una mena d’alegria per decret, d’obligació universal a l’alegria. I malgrat tot són unes festes melancòliques. Tenen eixa tristor suau que no arriba a ser desagradable perquè reconeixem en ella alguna cosa vertaderament nostra. Ens percebem travessant una cadena de nits de Nadal, de dies de Nadal, en taules plenes de gent que ja no està, o alguna vegada absolutament a soles, i sentim, com ens passa també als fallers i a les falleres la nit de la cremà, que la vida és allò que passa entre dos Nadals, que a cada volta del calendari torna el mateix, però ens troba diferents, i ens llepem les ferides i fem recompte de pèrdues. És de veres que els qui gaudeixen de veres de Nadal són els xiquets. La resta moltes vegades sentim que els Nadals vertaders ja van ser, i que ara arribem a una còpia imperfecta de l’original perdut.
Per això estos dies pense en la gent que passa Nadal a soles, perquè la vida els ha anat així de lluny en la seua implacable despossessió. I en les persones que tenen per primera vegada cadires buides a taula, que inauguren absències. I enguany en concret no puc deixar de pensar en les més de 220 famílies que van perdre un dels seus el 29 d’octubre: un dia que van eixir a treballar com qualsevol dia i ja no van poder tornar, un dia que estaven a sa casa, en una planta baixa, gent d’eixa que diu Gan Pampols des del seu olímpic classisme que no coneixien ningú, i va entrar la barrancada i se’ls va endur. I també en les persones que tracten de tirar endavant enmig de les conseqüències i els records vius de la catàstrofe, en els amics i amigues que tinc en els pobles més afectats, en els estudiants de les meues classes, en gent de la qual sé els noms i els cognoms i en la que no, tots i totes companys i companyes de destí.
L’altre dia vaig travessar la plaça de l’Ajuntament de València i vaig veure l’arbre de Nadal que sembla una falla d’especial. Les mateixes autoritats que deixaren la gent a la seua sort perquè calia no transmetre alarma en vespres d’un pont, les mateixes la preocupació més gran de les quals era que els turistes es pensaven que València estava afectada i cancel·laven reserves (i, per cert, València estava afectada, que es veu que per a María José Català les pedanies del sud no són València), les mateixes que feien servir grues per a penjar les llumenetes de Nadal en el carrer els dies immediatament posteriors a la riuada, mentre els voluntaris i voluntàries estaven ajudant els veïns i les veïnes a netejar fang, han decretat que cal celebrar Nadal com si res, que posen unes boles de Nadal amb els noms dels pobles en l’arbre i ja tot està passat, que en aquest cas l’alegria per decret ha de passar per damunt de les vides trencades de les famílies de les seues pedanies, de l’àrea metropolitana. I que vinguen turistes, i que sonen les caixes registradores i els datàfons, perquè ja és Nadal i circulen que ací no ha passat res.
Els dies de Nadal, per als creients i per als que no, són una festa íntima, trista, melancòlica. Enguany ho serà per primera vegada per a molta gent al nostre país. Les passaran a interiors precaris, o provisionals, i els sentiran com barraques malgrat tot confortables en una illa remota enmig de la devastació, i recordaran temps millors, quan els pastorets trencats del pessebre d’enguany eren pastorets nous, com en el relat de Gabriel Miró que també cite sovint. Perquè de Nadal no es pot fugir. Sempre t’atrapa. I moltes vegades et permet abraçar-te a això que fa mal però és profundament teu, que et defineix. Perquè si oblidem la forma exacta de les absències privades, deixarem de ser nosaltres.
És Nadal a l’Horta Sud, a la Ribera, sense estrela que els guie, sense estrela que ens guie. Tant de bo travesseu -travessem- estos dies amb bé, i ens retrobem a l’altra banda, més nosaltres mateixos, més enfortits, enfortides, preparats i preparades per a donar una altra volta a l’any, a la vida, a la lluita que continua sorda i constant, fins que siguem nosaltres els absents.
Bon Nadal. I muira el mal govern.
