Aquesta setmana he escrit per al número 99 de la revista Caràcters una ressenya del llibre de Craig Calhoun Hans Kohn i la idea del nacionalisme que recentment ha publicat l’editorial Afers. El llibre està traduït per Gustau Muñoz i es complementa amb un interessant epíleg de Ferran Archilés. A la ressenya ho explique amb més detall però crec que és un llibre molt recomanable, perquè a més és molt oportú. Realment la tasca que desenvolupa l’editorial Afers és impressionant, per la qualitat dels textos que publica, per la freqüència amb què ho fa i també per l’oportunitat amb la qual apareixen. El catàleg d’Afers és sempre un referent per aprofundir en els debats intel·lectuals presents que ens permeten entendre el món en el qual vivim.
Hans Kohn, l’autor l’obra del qual comenta Calhoun -i també Archilés- va viure entre 1891 i 1971 i encara que potser molta gent no coneix el seu nom, molt probablement ha emprat la seua distinció entre el nacionalisme cívic i el nacionalisme ètnic que va plantejar a la que és la seua obra cabdal, La idea del nacionalisme, del 1944.
D’entre totes les coses que m’han interessat i m’han interpel·lat en destacaré dues, que en realitat són tres, com de vegades em passa. I assenyale que estic parlant d’un llibre de xicotet format i amb només 105 pàgines.
La primera, que m’ha permés conéixer els debats que ja es produïen a l’incipient sionisme dels anys 20, entre l’anomenat «sionisme cultural», al qual s’adscrivia Kohn, i el vessant més essencialista i etnicista de fet representada per Theodor Herzl. Entre les diferències entre els dos plantejaments estava ja aleshores què calia fer amb la població àrab que efectivament vivia a Palestina. Els segons creien despreocupadament en el lema aquell que considerava el territori que ocupa actualment l’estat d’Israel com una terra sense poble per a un poble sense terra. El fet que aquest lema estiguera desmentit pels fets no canviava en res el projecte d’un estat d’Israel només amb població jueva. El sionisme cultural, per la seua banda, tenia un acostament més realista i més conciliador a la qüestió. Així -i cite Calhoun parlant de Kohn- «una solució territorial per als jueus no podia ser un Estat racialment o ètnicament configurat» i «hauria de ser un Estat multicultural». Aquesta frase no pot estar més d’actualitat i ens fa pensar que una història molt diferent haguera estat possible.
És evident que aquestes qüestions i la confiança de Kohn en un nacionalisme arrelat al liberalisme històric i, per tant, a la Il·lustració forma part de l’origen de les reflexions que portarien a l’enunciació del binomi cívic/ètnic, encara que la raó definitiva va ser el decantament del nacionalisme alemany d’arrel romàntica cap al nacionalsocialisme.
El ben cert és que aquesta doble ànima del sionisme original a més del seu interés evident llegit des de l’actualitat, ens il·lustra sobre el fet que un nacionalisme, en el moment mateix de la seua configuració, podia caure en un costat o un altre del binomi. I que sense dubte hi ha una altra manera de pensar la identitat jueva diferent de la de Netanyahu i els colons dels territoris palestins ocupats.
Però a més, el que plantegen amb claredat tant Calhoun com Archilés és que en realitat els models purs de nacionalisme ètnic i especialment de nacionalisme cívic són ben poc freqüents si no inexistents. Els conceptes són útils si els considerem com a pols entre els quals poden establir-se gradacions. I assenyalen com de vegades els nacionalismes considerats «cívics» des de la seua suposada superioritat sobre els considerats «ètnics» poden incorporar legislació, comportaments i valors que de fet poden considerar-se propis del nacionalisme ètnic. Fins i tot un nacionalisme cultural pot tindre de fet un biaix que s’assimile de fet a un nacionalisme ètnic. El discurs d’ultradreta a França (i, per cert, encara que minoritari, també a Catalunya) n’és un bon exemple.
Pel que fa al nacionalisme espanyol és un exemple excel·lent de com hom pot anar fins i tot un pas més enllà fent una utilització oportunista i interessada d’una versió ben rebregada del patriotisme constitucional habermasià amb la qual pretendria no ser ni tan sols un nacionalisme. Des d’ahí es poden incorporar amb aquesta cobertura retòrica els comportaments i la retòrica més típics d’un nacionalisme etnicista. De fet, és habitual llegir com l’argument aquell dels nacionalismes espanyols de «què posa al teu DNI» deixa de funcionar per parlar d’espanyols fills i filles de famílies migrants. Que les manifestacions contra l’amnistia per allò del trencament d’Espanya inclogueren sempre lemes racistes no sembla un fet casual.
En resum, que cal pensar molt en totes aquestes coses en particular i exercir un nacionalisme valencià arrelat, cívic, solidari i cosmopolita. I també que recomane molt la lectura d’aquest llibret de l’editorial Afers. I per cert, en acabar-lo, es pot continuar amb La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual d’Antoni Simon: genealògic, molt ben documentat, molt ben filat i molt clarificador.
