Per a la darrera columna de 2025 tenia fins a dos temes per triar, les eleccions a Aragó i el conflicte generacional atiat des de la dreta, i no he sigut capaç de decidir-me per cap dels dos, així que faré una columna en capitolets, que ja fa molt de temps que no en faig cap.
Movimiento Sumar es mou. Les eleccions aragoneses presumiblement seran una nova desfeta per al PSOE, i això té conseqüències de les quals parlaré a l’altre capitolet, però una cosa si més no divertida és el festival de ganivetades i coltellades a la seua esquerra. I no qualsevol festival, no, sinó un amb denominació d’origen Madrid. Podemos i Sumar continuen la seua lluita caïnita, rotllo només pot quedar un, i ara la següent batalleta serà al vell regne d’Aragó, amb decisions imposades des de Madrid, que és on saben i on tenen perspectiva grandiosa. Ahí hi ha dos detalls que m’han fet gràcia, la veritat. Un, que Izquierda Unida a l’hora de la veritat ha decidit anar amb un fantasmagòric Movimiento Sumar. Sembla que a Aragó no ho tenien clar això, però ja se sap que qui mana mana i que el federalisme ben entés estil IU comença per Madrid.
Això no és d’ara. El que em crida l’atenció és que a Izquierda Unida es pot detectar des de fa molt de temps les dos pulsions de la psicoanàlisi freudiana: la de mort, que la condemna a un interminable procés autodestructiu, i la vital, que fa que en el darrer moment sempre aconseguisca sobreviure. Per moments sembla que, encara que sempre malalta, en realitat és indestructible i gairebé immortal, semblant en això a Eduardo Zaplana. El que em crida l’atenció, dic, és que a Aragó ha decidit aferrar-se a un salvavides punxat. Sembla que en aquest cas ha guanyat la pulsió de mort.
I l’altra cosa ressenyable és l’aparició en escena d’aquest ectoplasma anomenat Movimiento Sumar, que sembla que implantació territorial no en té però és la manera de fer veure que la cosa aquesta de Yolanda Díaz és un partit. Podria parlar sobre el fet que un partit que diu que és d’esquerres opte com a paraula superadora del concepte tradicional de partit aquesta de “movimiento”. No sé si és que no perceben les connotacions perquè són molt joves, que no sé jo, o és perquè el seu també els sembla “glorioso” i “nacional”, qui sap. Però del que en realitat vull parlar és del fet que al País Valencià tampoc tenen massa implantació, però ja han fet també un parell de simulacres d’irrupció com a partit en el panorama polític.
I té gràcia la cosa perquè la CHA, que forma part del grup parlamentari de Sumar al congrés, es presenta, com és lògic, per separat, amb la qual cosa el Movimiento aquest s’enfrontarà electoralment a una part del seu grup parlamentari. No seria el més lògic i el més ètic no presentar-se a Aragó? Tenien l’acord explícit a Aragó de no competir electoralment? I aleshores la pregunta és immediata: pensen fer el mateix al País Valencià on se suposa que sí existia eixe acord? Competiran electoralment amb Compromís? Perquè no vull ni pensar que Compromís pacte en unes eleccions autonòmiques amb la colla zombi del cuner Txema Guijarro.
I clar tot això em du a una pregunta que a mi em preocupa profundament, perquè soc així d’estrany o perquè encara que ja vaig eixir d’ahí per cames en el fons m’agradaria que no es compliren els meus temors: en eixe probable escenari en què el Movimiento vaja per una banda i Compromís per altra, on estarà la Iniciativa d’Aitana Mas i del diputat de Sumar Alberto Ibáñez? Personalment crec que seria necessari i urgent que tancaren qualsevol dubte sobre el tema però coneixent-los sé que no ho faran. Pensen que especular amb això els dona força. Jo personalment crec que cada dia que passa i cada vegada que apareix als mitjans això d’”Alberto Ibáñez (Sumar)” els lleva crèdit polític. Però ells sabran.
La batalla de generacions ja està ací i ja ha arribat. És de veres que les experiències generacionals existeixen i que no és un detall menor a quina edat es fa front a crisis, a modificacions estructurals del mercat de treball o a pandèmies, però també és cert que posar massa èmfasi en la diferència entre generacions pot ser una manera de fer veure que no existeix o que no és important la diferència de classes. Ara s’ha generat una gran polèmica perquè una periodista que va ser d’eldiario.es anomenada Analía Plaza, madrilenya ella, ha escrit un llibre dient que els boomers, així en general, viuen fenomenal i que això no pot ser. “La vida cañón”, ha escrit. M’imagine que això ha de ser una expressió molt de Chamberí. O de Tres Cantos que és d’on crec que és la intel·lectual orgànica aquesta perquè un grup amb el nom gens ambigu d’Alcalá Norte tenen una cançó que es diu així. I se la peguen, diu, perquè entre altres coses tenen la casa pagada.
No vull entrar en aquest cas per no fer massa llarga aquesta columna en capítols en el que té de profundament injust que es posen en dubte drets adquirits al llarg d’anys de treball i de pagament de la hipoteca de la casa on es viu, ni en com es passen per alt les diferències de classe, ni en en el fet que la situació actual del mercat de la vivenda no té a veure amb les pensions sinó amb la trobada de la cultura del rendisme estructural a Espanya des dels temps del Lazarillo de Tormes amb el capitalisme avançat, ni tan sols en aspectes concrets del problema, com les pensions de senyors majors amb multipropietats i multilloguers, que existeixen, o en el fet que les ajudes per edat haurien de tindre en compte també el nivell de renda, perquè eixes són coses que sí inclouen el factor classe social.
A mi el que em sembla és que la gent que hui té trenta-cinc o quaranta anys hi haurà un dia que arribarà a l’edat de jubilació. De manera que lluitar hui contra les pensions dels altres, posar en dubte la totalitat del sistema de pensions, és disparar-se un tret al peu, perquè potser col·laboren a fer que no existisca quan ells i elles, també Analía, arriben a l’edat de jubilació, encara que sospite que a ella li tindrà prou igual, que ja tindrà el seu capitalet entre herència dels pares boomers i el que haja guanyat venent l’ànima al dimoni. Llibres com aquest de La vida cañón el que fan és generar el debat, posar en dubte el que queda de l’estat de benestar en aquest present neoliberal i polaritzador de les diferències socials. Perquè potser el problema no és que els jubilats cobren la seua pensió, sinó que, precisament en un moment històric en el qual tot el món es considera classe mitjana, la classe mitjana s’està proletaritzant, i, com la classe obrera existent, per altra banda, està perdent poder adquisitiu, no pot comprar-se una casa, no té cap consciència de classe i el que sí que pot comprar-se és el llibre d’Analía i el seu argumentari.
I per altra banda, el llibre aquest i les entrevistes diverses de promoció em semblen un indici d’una altra cosa. Ja fa temps que Estefania Molina va dient coses que fan feliços els constructors. Cal construir més i més i més, que sembla que no s’ha construït prou, però en algun moment vaig pensar que es tractava d’una altra de les mil cares de l’argumentari PSOE. Però després de les eleccions extremenyes ja va fer una ampla columna a El País donant per amortitzat Pedro Sánchez. Si tenia algun dubte, ara sí que tinc clar que al PSOE li queden dos telediaris en el poder. Les columnistes més perbocadores d’argumentari, fins i tot les que porten el monyo de colors, van reubicant-se i ja se sap que davant de la perspectiva del naufragi les rates sempre són les primeres a abandonar el vaixell.
