Cada cert temps, una catàstrofe com la de l’accident dels trens a Adamuz que ja ha segat la vida de 43 persones, encèn totes les alarmes (i apaga tota altra informació de realitats que no interessen). Uns per por i altres per pena, tràgicament, caiem en el compte de la fragilitat de l’existència humana en unes determinades circumstàncies, en una manera concreta d’organitzar-se col·lectivament plena de forats pel que fa a la seguretat que els poders públics haurien de poder garantir. El plor i el dolor intransferibles dels qui han deixat entre les runes els cossos d’amics i parents, però, no ha d’amagar una realitat sinistra: Espanya és a la cua europea, només superada per Bulgària, en sinistres mortals a les xarxes ferroviàries. Si la vida és fràgil, sotmesa com està a tota mena d’imponderables, ho és més per als usuaris dels trens espanyols. Doncs això és precisament, vista la manera com a les televisions –sobretot les televisions– han informat sobre l’accident, el que un sospita que es tracta d’amagar. Les dades que proporciona una informació veraç dels fets haurien de dur directament a l’anàlisi de causes i efectes i al dibuix del context en què passen les coses. No en el sistema mediàtic espanyol.
El que he pogut veure aquests dies respon a un model periodístic impropi d’una societat democràtica. L’acumulació passiva d’hores i hores d’emissió, amb la repetició hipnòtica de les mateixes imatges, no aportava noves dades que justificassen el temps dedicat a la notícia. Mentrestant desapareixia de la pantalla tot el que fins al dia de l’accident havia ocupat l’actualitat informativa i que continuava sent objectivament tan important com en els dies precedents. Hi ha un punt de morbositat que agrada molt a la premsa espanyola, que es recrea amb molta insistència en les anècdotes i tracta les catàstrofes com si fossen directament enviades per l’Altíssim, de manera que l’únic que podem fer és resignar-nos-hi i persignar-nos: l’inveterat model nacionalcatòlic. Entre la carronyeria habitual amb què els polítics convencionals (quasi tots) es disputen els cadàvers per culpar de l’accident els oponents convertits en enemics –en això, com en tantes coses, les medalles al mèrit carronyaire se les emporten Feijóo i Abascal– i l’omnipresència reial de la família al complet improvisant declaracions buides sobre la professionalitat dels equips d’emergència i repartint inútil consol a tort i a dret, s’escola la realitat que hom intenta amagar i que al final ho explicaria tot. El sistema radial de comunicacions que ha fet d’Espanya el segon estat, després de la immensa Xina, en quilòmetres d’alta velocitat és una paradeta pensada més per beneficiar els grans constructors que per satisfer les necessitats de la gent i, a més a més i en conseqüència, molt difícil de mantenir. Per això l’opulència d’estacions i línies sense a penes usuaris, algunes de les quals s’han hagut de clausurar, en un extrem i, en l’altre, l’obsolescència i la manca crònica d’inversió en les rodalies del País Valencià i Catalunya o l’endarreriment en la posada en marxa del corredor mediterrani, on es concentra el major nombre de població i el gruix de l’activitat econòmica de l’estat.
Se m’objectarà que tot això no té una relació directa amb l’accident de Còrdova i el més recent de Gelida (Catalunya), que ha provocat una altra víctima mortal, diversos ferits i l’aturada d’una xarxa de rodalies que afecta 400.000 usuaris. Nihil novum sub sole o l’etern retorn als problemes de base dels projectes inviables. A falta que es determinen les causes exactes dels accidents i s’assenyalen els caps de turc que pagaran els plats trencats, els anomenats mitjans de comunicació, tan atents a assegurar un sistema ple de descosits que uneix més la gent en les desgràcies, desviaran l’atenció del que realment compta: el disseny mateix de les xarxes ferroviàries i de l’organització del conjunt de l’estat a major glòria de la minoria extractiva amb seu principal a Madrid i les causes que cada cert temps reclamen immolar unes quantes víctimes a l’altar de la pàtria.
