Al meu poble, que ja no és un poble, estem de festes. Els Moros i Cristians es van sumar a mitjans dels anys 70 del segle passat a les festes patronals en honor de Sant Vicent Ferrer, sant que ens dona nom com a població -amb el distintiu de Raspeig, que era partida d’Alacant, on ara ens trobem. El poble va nàixer al voltant d’una humil ermita del segle XVI erigida sobre un tossal on, conten, l’any 1411 va fer un sermó l’il·lustre frare dominicà valencià, fill de pares catalans, per cert, que va predicar per Europa, i va trobar la mort a la Bretanya francesa, on podem visitar la seua tomba a la ciutat de Vannes. Però fins el segle XVII no es documenta un nucli estable de població. Som, per tant, una vila nova que a mitjans de segle XIX obté la segregació del municipi d’Alacant. Dit això, molts vos preguntareu com és que tenim una festa tan enraigada que ens remet als orígens del poble valencià. La resposta és senzilla: és que som valencians!
Sí, encara que valencians una mica castellanitzats a hores d’ara. Però valencians pese a qui pese (i això inclou els governs de PP-Vox, que, ai!, reivindiquen -i instrumentalitzen- tota festa, siga la que siga). Però tornem a les festes de Moros i Cristians que, com a tants llocs del sud del País Valencià -Santa Pola, Mutxamel, Crevillent, la Vila Joiosa, Villena, Elda, Alacant, Elx, Guardamar, Rojals, Callosa del Segura…- és una festa que ens parla de la conquesta i repoblació catalana i, amb més d’algun anacronisme històric, ens inclou a tots com a hereus dels nous pobladors d’aquell Regne de València que Jaume I va fundar en 1261 com a part de la Corona d’Aragó. I siga quina siga la llengua que per l’esdevenir històric ara es parle en cada poble, els Moros i Cristians són una celebració que ens recorda els nostres orígens. No importa tampoc si ens trobem al nord -com Alcoi, Ontinyent o Banyeres- o al sud de la línia de Biar-Busot, com Sant Vicent del Raspeig. Aquella frontera pactada entre Castella i Aragó a Almisrà l’any 1244, només ens va deixar uns 50 anys en mans de Castella, fins a la incorporació definitiva al Regne de València a finals del segle XIII a mans i espasa de Jaume II.segle XIX obté la segregació del municipi d’Alacant. Dit això, molts vos preguntareu com és que tenim una festa tan enraigada que ens remet als orígens del poble valencià. La resposta és senzilla: és que som valencians!
Cert és que els valencians meridionals conservem algunes peculiaritats, fòssils històrics que ara no venen al cas, dels pocs anys en mans de senyors castellans, que ni van portar repobladors ni van imposar la seua llengua. Eren temps canviants… i la breu estada castellana a les nostres terres va deixar nul·la petjada. La castellanització del sud del Regne vindria al segle XVIII després de la guerra Successió, i la de la resta del País, ja sabeu, s’agreujaria des de la segona meitat del segle XX, amb especial virulència franquista, i, ara, dels seus hereus polítics. Lamentablement, tenim una història, els valencians, ignorada i amagada durant segles i, per tant, l’exaltació de qui som i d’on venim no deixa de ser una feliç i caparruda paradoxa. I en eixes estem.
Però, mireu, la festa segueix sent plenament valenciana, si més no en el seu sentit més íntim. Els carrers de Sant Vicent s’omplin de cartells del frare predicador, i fins i tot cada any un col·legi de la localitat escenifica un miracle a la plaça de l’Ajuntament. La música de tabalet i dolçaina i de les bandes sona per la ciutat, la pólvora ens envolta i el castell, on s’escenificaran les ambaixades i la lluita entre bàndols, està coronat amb un penó amb la senyera de les quatre barres a imatge del que es conserva a la ciutat de València. És probable que molts festers d’un i d’altre bàndol no siguen conscients que escenifiquen el naixement d’un poble, és probable que desconeguen o parlen poc la llengua que vam heretar i adaptar a la nostra manera de viure. És probable…, però en qualsevol cas la festa sempre és motiu d’alegria i sempre estem a temps de rectificar la ignorància i d’explicar a les noves generacions qui som, d’on venim i cap on volem anar. Com cantava el xativí Raimon, qui perd els orígens, perd la identitat, però resulta que qui els conserva, manté l’esperança.
