Entre el 2003 i el 2007, produït pel Terrat d’Andreu Buenafuente, es va emetre a Antena 3 un programa que es deia Homo Zapping, de paròdies sobre els espais i els personatges televisius més populars del moment. En aquell temps, una mena d’arma cobejada pels diferents membres de la família era el comandament a distància, generalment guanyat per qui tenia més jerarquia. Futbol o entreteniment? Notícies o salsa rosa? I no poques discussions al respecte! En fi… zapear, o, si preferiu anar canviant, era una acció quotidiana, que avançava ja el nombre de visites inabastables al món virtual.
El comandament a distància -només una maquineta- no té la culpa de res. Són els nostres dits curiosos –arrosegats per la nostra ment imparable- els qui fan servir l’artefacte, com també ara toquegem les pantalles dels nostres mòbils i tauletes buscant informació i diversió, botant compulsivament d’un tema a l’altre. Fa temps que els mestres van observar importants canvis en l’atenció, percepció i comunicació de l’alumnat. A l’alumnat li costava molt seguir un discurs, un raonament, un diàleg, un debat o una presentació. En pocs minuts l’atenció decau. Hi ha excepcions, és clar: els nens que mantenien millor l’atenció tenien pares i mares que els parlaven prou i raonadament, que els transmetien l’hàbit lector i que oferien acompanyament i estima. Però molts alumnes estaven habituats als canvis constants, a les presses, i, també, a la brega. Pensareu que la causa de tanta desconcentració no estarà únicament en el tipus de família o l’abús dels mitjans de comunicació. Cert; necessitaríem moltes tesis doctorals per saber com els recents canvis socials, econòmics i polítics han influït en l’aprenentatge i en les actituds i expectatives socials de tots. Ara vorem si prohibir l’ús de mòbils als col·legis servirà per millorar. Però, mentrimentres, el futur immediat ja està en mans de les generacions zàping.
El tauler polític sembla una televisió comandada per un homo zaping, compulsiu, que només atén a allò més cridaner, aparentment inèdit, extremat, estrambòtic, i imperiosament atractiu. El sistema s’adapta a les noves exigències, finançant polítics descarats. El desconeixement de la història, la desmemoria és general, fa estralls entre la ciutadania. I la incultura política és abissal. Sembla que ja no s’estila ser fidel a un partit, i els partits tradicionals són com un avorrit monògam enfront d’un excitant poliamorós. Per la dreta, sempre pragmàtica, s’apresten a aliar-se amb els nouvinguts. I l’esquerra, amb un discurs solidari, de vegades paternalista, xoca amb l’individualisme general que s’ha imposat com a forma de pensament.
Només cal fer una passejada per les xarxes socials per comprovar com petites experiències banals són elevades a la categoria d’universals: al meu veí uns menes li han fet, etc, etc, i tots els menes, en conseqüència, han de ser carn de facturació cap al nord d’Àfrica. Un botó de mostra: Pilar Rahola, no sé si conscient del tot, contava a X que havia vist pel carrer una dona amb burka tota tapada en negre, imatge que li servia per demonitzar l’islam -tot ell- com a cultura de dominació de les dones; sense considerar, ni per un instant, la semblança d’aquella dona amb les jueves ortodoxes o les cristianes integristes. La cosa és exagerar els defectes del contrari per guanyar simpaties per a la causa pròpia. I no, tot no s’hi val.
La democràcia de la vella escola liberal europea, que a casa nostra hem gaudit tan poc temps, és avorrida; requereix per part dels ciutadans una atenció, formació i informació que no té, ni sap com aconseguir-la. Vivim un món zàping, farcit de fakes. Els partits tradicionals, d’esquerra i dreta, ja no molen. Canviem de canal! Naixen propostes polítiques com a bolets, per arrossegar les noves generacions. I, tal com va passar als anys trenta del segle XX amb el feixisme, no tenen pudor, enalteixen la violència i la desqualificació com a defensa i atac contra nombrosos enemics: contra feminazis vindicatives, contra immigrants delinqüents, contra gent no heteronormativa, o polítics xupladors, o, diuen, administració corrupta…, tot constructes. Algunes dones se sumen a la festa de la irracionalitat, tot i que sabem que els votants de l’extrema dreta són, amb diferència, homes joves. La recepta és ben ximple: autoritarisme, uniformitat i centralisme. Els sona? No han inventat la pólvora. Però sí la manera de beneficiar-se del sistema democràtic, entrant pels seus clavills, com en el seu moment van fer Mussolini o Hitler.
El liberalisme democristià i la socialdemocràcia, busquen nous socis per mantindre el poder: més a la dreta, tot fa por; i més a l’esquerra, els debats ideològics i les lluites internes per l’escàs poder que retenen, així com la ceguesa per entendre les diferents realitats nacionals, han acabat per oferir un escenari poc atractiu. No són temps per a la lírica? O, al contrari, ens cal molta més poesia?, més informació?, més cultura?, més respecte?
