Dimecres passat, durant una classe que és un viatge literari d’un llibre a un altre, d’una cançó a una pel·lícula i viceversa, algú va esmentar aquella pel·lícula on un home molt gran recorria paisatges solitaris dels Estats Units en una màquina verda de tallar gespa John Deere, no tenia un altre mitjà de transport, i un remolc ple d’andròmines. Anava a retrobar-se amb el seu germà Lyle després de deu anys de silenci. Parle de The Straight Story, de David Lynch, 1999. El viatge, basat i inspirat en una història real, un viatge similar fet el 1994 per Alvien Straight, d’ací el títol en anglés, transcorre entre Iowa i Wisconsin: rectes infinites, camps de conreu, el riu Mississippi, el Mount Zion, i entremig, encontres, anècdotes, aventures, moments estel·lars d’humanitat.
Durant la classe ens vam posar a evocar la història i hi vam buscar un tràiler de la pel·lícula per internet. La majoria l’havíem vista i la recordàvem amb estima i emoció. És la mena de pel·lícules que no oblides. L’endemà, mentre sopàvem a casa el meu fill em va dir: «Mamà, ha mort David Lynch». Alguna cosa es va aturar en l’aire. Vaig engolir el mos i vaig beure aigua, vaig pensar en l’atzar, sempre tan poderós. Just feia vint-i-quatre hores estàvem recordant-lo, feliços, revivint totes les seues pel·lícules, i en especial aquells cinc-cents quilòmetres entre Iowa i Wisconsin amb què ens va captivar.
Blue Velvet, Lost Highway, Mulholland Drive i la sèrie Twin Peaks són, junt amb The Straight Story, grans llegats del cinema. La seua visió artística surrealista, aquell costat fosc, però també la senzillesa, la força, la humanitat, la tendresa i l’humor estaven presentes en les seues pel·lícules.
David Lynch amb The Straight Story, Clint Eastwood amb El Gran Torino i Mule, Chloé Zhao amb Nomadland i The Rider i Ang Lee amb Brokeback Mountain han contat i retratat històries dels Estats Units amb una sensibilitat, un sentit crític i una humanitat fora del comú.
Són pel·lícules que he vist diverses vegades i en moments ben distints i sempre m’han commogut. Recorde amb una estima especial Nomadland, inspirada en Nomadland: Surviving America in the Twenty-First Century, la història escrita per Jessica Bruder.
La gran Frances McDormand –que ens va deixar bocabadats en Fargo ara fa molts anys– interpreta el paper de Fern. Fern i el seu home van fer una vida junts a Empire, un lloc perdut en el desert del nord de l’estat de Nevada, a 1.203 metres d’altitud, on la benzinera que hi ha a l’entrada et rep amb un rètol que diu: «Welcome to Nowhere». Empire és allò que en anglès en diuen, una company town, una ciutat on totes les propietats i serveis pertanyen a una empresa. Quan la mina que abastia l’empresa va tancar el 2011, en plena ressaca de la crisi del 2008, els habitants d’Empire van haver de marxar i allò es va convertir en una ciutat fantasma i fantasmal. També això són els Estats Units.
És en aquest parèntesi, entre una cosa i l’altra, que Fern perd el seu home d’una malaltia greu i un dia buida sa casa, tanca la porta i puja a la furgoneta que ha comprat i que anirà acabant d’equipar a poc a poc, per a llançar-se a la carretera, a una vida nòmada. Emprèn un viatge per l’oest dels Estats Units: Califòrnia, Arizona, Dakota del Nord i les Badlands, un prodigi de la naturalesa de formacions geològiques que va ser ja escenari d’una altra pel·lícula de Chloé Zhao, The Rider. The Badlands, aquell paisatge que John Steinbeck va admirar i descriure en Viatges amb el Charlie amb bellesa i intensitat, com Steinbeck sabia fer.
En l’inici del seu viatge, Fern coneix la Linda May, una dona nativa americana (índia navajo d‘Arizona) que ha tocat la vora del suïcidi, i que als seixanta-tres anys ho ha deixat tot i ha canviat la seua casa modesta i una pensió mísera per una vida flotant on, a pesar de la soledat, no està sola.
Elles juntes protagonitzaran els moments més divertits i tendres de la pel·lícula. Lina és una mena de llumeneta a seguir, i Fern no la deixarà passar de llarg. Aquesta llum la durà a conèixer Bob, Swankie i Dave. Tots ells traçaran solcs en la vida de Fern, solcs per on caminarà fins a trobar la raó que l’ha duta a viure en el camí.
En gran part, la resposta està en la natura, en la connexió que el cos i la ment humana poden establir amb la bellesa i la soledat dels paratges. Els Estats Units són tan immensos que sempre és possible trobar-te a soles en algun racó: en un bosc, una carretera, una muntanya. Desenes de quilòmetres sense una ànima.
Però Nomadland va encara més enllà: no és un mer retrat de la pobresa, tot i que aquesta és una part indestriable del relat, sinó també una reflexió sobre una opció de vida, un esperit diferent. Algunes persones es queden soles i aïllades fins a extrems quasi inimaginables. ¿Per què hauria de sorprendre’s, doncs, que moltes persones ho abandonen tot i decideixen viure en el camí?
En el camí troben moments i llocs on acompanyar-se i cuidar-se, on congregar-se una vegada a l’any, com una comunitat profunda, però sense cap dogma. Només humanitat, respecte, amor per les coses simples, i la dignitat que els retorna la natura i la llibertat retrobades, i que cap promesa anunciada del capitalisme mereixia fer ajornar. No acumulen béns, més aviat se’n desprenen. Viuen més amb menys.
Molts d’ells han travessat situacions extremes: desnonaments, suïcidis d’éssers estimats, malalties incurables. No volen tancar-se en un hospital, ni enfonsar-se en la dependència d’una pensió mísera, ni plorar la mort d’un fill cada matí. Només malden per continuar en el camí. Hit the road, Jack, And don’t you come back.
La vida nòmada als Estats Units no és cap anècdota, són milions de persones les que es mouen d’una costa a una altra gaudint d’una llibertat i una forma de vida senzilla i humil. Al capdavall, són les possessions les que acaben posseint-nos, no ho oblidem.
