A Francesc Piera, amant del silenci
Durant la implementació del programa Apol·lo, als anys seixanta, els científics de la NASA van realitzar una sèrie d’experiments que consistien a fer que els futurs astronautes intentaren resoldre problemes aritmètics senzills (sumes, restes, multiplicacions i divisions) en un ambient molt sorollós, que reproduïa el de les càpsules espacials. El resultat va ser que estos experts es van adonar que fins i tot la gent amb un alt nivell de formació (recordeu que els astronautes solen ser pilots militars, científics, enginyers, etc.) tenia greus problemes de concentració quan era obligada a resoldre tasques senzilles en un lloc amb un gran soroll ambiental. Eixe efecte molt negatiu és perfectament extensible a altres situacions de la nostra vida col·lectiva contemporània, perquè esta, al meu humil parer, també es desenvolupa al bell mig d’una barreja de soroll i d’inquietud constants. Pertot arreu trobem a faltar el requisit imprescindible de l’obra ben feta: el silenci. Hi ha soroll en les llars, en els carrers, en les avingudes, en les places, en els parcs, en els camps esportius, en les escoles i en els instituts. Segons diversos estudis internacionals, el nostre és un dels països més sorollosos del món. Tothom em sembla actuar sponte sua (espontàniament) i és esta espontaneïtat omnipresent i fagocitadora allò que ompli desagradablement el nostre univers íntim i quotidià. Fins i tot, el més petit i insignificant ésser de la nostra frenètica societat sent la irrefrenable necessitat d’expressar-se sorollosament, encara que siga a tort i a deshora: «Ací estic jo i esta és la meua opinió». I és igual que ho diga en la plaça, en el carrer o durant la classe de gramàtica. Este fet és agreujat, al meu entendre, per l’existència, al nostre país d’una cultura de «vida al carrer»i del festuqui intrusiu i constant difíciment compatible, com he dit abans, amb la pau, la tranquil·litat i la serenitat que exigix qualsevol tasca mínimament seriosa i rigorosa. Es tracta d’una incontinència verbal que ho envaïx tot, i que, moltes vegades, no ens permet separar clarament el gra de la palla. Si l’opinió proferida espontàniament i extemporània és acompanyada de més decibels dels que resulten humanament suportables, els efectes d’esta incontinència verbal poden arribar a ser devastadors. És en eixe moment que ens ve a la ment aquella celebèrrima sentència del Macbeth de Shakespeare que afirmava que la vida:
It is a tale told by an idiot, full of sound and fury.
(És un conte ple de brogit i de furor narrat per un idiota.)
Potser, al nostre hiperactiu i sorollós país li aniria bé la restauració en certs àmbits (sobretot en l’educatiu i en el ciutadà) de la regla cartoixana del silenci:
Pax multa in cella.
(Molta pau en la cel·la.)
La nostra qualitat de vida i el nostre nivell cívic, educatiu i cultural, sens dubte, en resultarien granment beneficiats, perquè, com deia Pitàgores:
El silenci és la primera pedra del temple de la saviesa.
