Potser algun dia sabrem per què la Generalitat Valenciana va enviar l’alerta d’emergències quan pràcticament tot el mal estava ja fet. Si va ser perquè el secretari autonòmic d’Emergències estava desaparegut, allargant la seua reunió amb el cap de Festejos Taurins, i uns per altres ningú va assolir la responsabilitat; si va ser perquè tenien por que no fos per a tant i acabar abans d’hora els horaris dels centres comercials, o si va ser perquè no volien que els presumibles visitants del pont de Tots Sants es retragueren per les notícies de l’alarma. En qualsevol cas, és simplement criminal, perquè l’aigua que acabaria passant per damunt de cases, cotxes i vides ja estava baixant. Ja no era una qüestió de probabilitats, era inexorable, era segur que eixa aigua en el seu camí cap a la mar s’ho enduria tot per davant. Després, a més, la coordinació per a fer arribar l’ajuda necessària va ser també molt defectuosa, amb els bombers forestals sense mobilitzar i ofertes d’ajuda des de fora del País rebutjades sense més. Per això no hi ha prou amb dimissions. Carlos Mazón i el seu equip haurien de respondre davant la justícia, i la seua negligència assassina o el seu menyspreu a la vida dels treballadors i treballadores hauria de portar-los a la presó.
Els mitjans de Madrid, per la seua banda, mostraren una vegada més de manera molt clara quina és la seua percepció del que anomenen amb displicència «Levante». A la història de la infàmia passaran les portades de dimecres que ni tan sols consideraven que la mort de valencians i valencianes fora notícia de portada. També la insistència a informar puntualment sobre si l’AVE podria tornar a funcionar abans del pont. Va quedar molt clar què som per a ells, el pati d’esbarjo, que el «Levante» només té valor per la seua utilitat per a ells i elles, per l’ús que fan d’ell. Després, clar, l’endemà la mort i la catàstrofe ja els resultà monetitzable i arribaren els programes eterns dels voltors carronyers, el sensacionalisme, la mort de la nostra gent convertida en espectacle.
I per si faltara alguna cosa, el tacticisme temerari del govern central. Algú va pensar que el més rendible electoralment era deixar que Mazón es coguera en la seua pròpia ineptitud i per això va especular amb l’ajuda. Feijoo i Pedro Sánchez es llançaven dards i jugaven una partida d’escacs sobre els nostres morts. València els queda molt lluny. Crec que tots i totes sabem que mai hagueren sigut capaços de tanta sang freda si açò haguera passat a Madrid. Les vides dels valencians i les valencianes són abstractes i borroses, els servidors i les servidores de la colònia semblen estar per a ells un graó més avall en l’escala de la humanitat. El seu patiment és aleshores objecte d’especulació estratègica.
I diumenge la visita del rei, el seu obscé turisme de catàstrofe. Jo crec que ahí passaren moltes coses simultàniament. No pots deixar la gent abandonada durant dies, entrebancar la circulació dels voluntaris i voluntàries i dels treballadors i treballadores públics perquè el monarca vinga a fer-se propaganda i que això no genere un esclafit de ràbia. I és ràbia legítima i justificada. La visita de diumenge, quan encara s’estava molt lluny de recuperar la normalitat, era una burla sagnant. Per altra banda, la ultradreta va trobar l’espai ideal per a tractar de capitalitzar la ràbia de la gent, amb els seus infiltrats, amb els seus demagogs treballant sobre el terreny per a tractar, qui sap si amb la connivència del rei, que la nostra frustració i la seua intervenció interessada precipitara la caiguda del govern de l’estat.
Això sembla clar, però que després molts mitjans i diversos opinadors més o menys esquerrans hagen despatxat el conjunt de la protesta com a ultradretana és una errada monumental, és fer-los el joc, completar la pinça, concedir-los l’hegemonia, confirmar el seu gest d’apropiació. I una altra vegada a més els nostres morts, el patiment de la nostra gent, es converteix en munició de les guerres d’altres. Una vegada més els mitjans de la cort, els opinadors llunyans, fan ús del seu «Levante» per als seus interessos en funció del que els és útil en cada moment.
Crec que ens hauria de quedar clar d’una bona vegada en estos dies d’horror que els valencians i les valencianes som una perifèria remota per al sistema mediàtic i polític espanyol. Les deformacions lingüístiques que han perpetrat una vegada i una altra amb els noms dels nostres pobles no són en eixe sentit una anècdota. Som remots. Podem sentir la solidaritat de la gent d’altres llocs d’Espanya, clar que sí, i molta. Però això no és el sistema mediàtic de la cort al servei dels interessos de la cort i encabit en les seues intriguetes àuliques. Això no és el sistema mediàtic i polític d’este estat centralista dividit entre Madrid, la seua àrea metropolitana i la resta, i, a més, entre l’Espanya vertadera i les terres conquistades, les colònies, eixa gent d’espanyolitat difusa, graciosos si són submisos i reconeixen jerarquies, però que ni tan sols quan fan sobreactuació de la seua assimilació o de la seua voluntat de ser espanyols sense més els resulten completament fiables i homologables a ells mateixos. I el sistema mediàtic, no ho oblidem, consolida, crea i reforça marcs mentals i imaginaris socials.
El que hauríem de tindre clar és que Madrid està molt lluny, per molts AVE que posen. I nosaltres estem molt lluny de Madrid, que ni ens coneix, ni li importem. Cap solució ens vindrà d’allà aleshores. Ser un peó més de les seues lluites internes ens condemna a ser prescindibles. D’ací a quatre dies els voltors estaran buscant carronya en altres llocs, la partida d’escacs estarà en una altra fase, i nosaltres continuarem netejant fang. Només el poble salva el poble, es deia molt estos dies, i és de veres. I això és clar, no és cap consigna neoliberal, sinó tot el contrari. Parla de com ser comunitat ens salva, de com constituint subjectes col·lectius podem salvar-nos. I, de la mateixa manera, només els valencians i les valencianes poden salvar els valencians i les valencianes. L’escenificació potent de la comunitat, del subjecte col·lectiu, d’estos dies, ens ho hauria de fer sentir en el futur. Tan lluny de la cort i tan prop de nosaltres mateixos.
Visca el poble valencià i muira el mal govern.
