El tsunami que, d’uns anys ençà, està laminant Europa tot tenyint-la d’un espantós caire fatxenda i ultraconservador, no ha pogut estar aturat pels Pirineus i els ha ultrapassat com si d’una serralada casolana es tractara. És així com la nostra homologació amb l’Europa de la Unió cada volta és més ferma i legal. No ens calia aquest agermanament perquè és l’últim desitjable per qualsevol país; i pel nostre encara més. Però l’aggiornamento, que dèiem en els anys vuitanta, té més força que totes les nostres conviccions, fent la distinció que aleshores, l’aggiornamento era el contrari del que ha esdevingut ara.
La presència populista i inaturable de l’extrema dreta, sumada al ja consolidat partit històric de dreta extrema, ens fa témer més per un immediat futur revengista carregat d’odi i de desfer el que altres han construït, que d’ enllestir un projecte honest amb criteris d’una dreta cívica i progressista. Que porta l’objectiu de desfer tot allò que el qui l’ha precedit en el govern ha construït de positiu, i no que presenta un projecte propi, elaborat, amb il·lusió, amb ganes d’acomboiar la ciutadania a secundar una proposta pròpia, positiva que motiven a propis i a estranys.
S’ha vessat molta bilis al llarg de la campanya electoral, s’ha personalitzat massa la lluita i s’han llançat poques propostes. S’ha aplicat la tècnica aquella de, la millor defensa és un atac, i això ha obviat els programes que s’haurien d’aplicar, en cas de governar, i de la majoria de propostes polítiques. El programa, bàsicament, constava de desqualificar el partit de l’oposició que més els afectava. En anunciar les pestes, malalties i desgràcies que els sobrevindrien als que gosaren votar eixa alternativa, mai no escoltàvem propostes de projectes a realitzar en els nostres municipis o comunitats autònomes eixides de la veu dels partits conservadors.
A la gent que no té memòria l’hem de respectar i esperar que la recuperen. Aquest període, ben car que ens sortirà, però aquest lapsus l’hem d’aprofitar per a rearmar i cosir les nostres alternatives, que potser hi ha massa, i tindre una esquerra ferma i que camina braç a braç.
Sembla que els triomfadors més extrems ja estan fent propostes (com si ja estigueren en el govern!) a tort i a dret abans de tindre atribucions ni haver enllestit cap coalició.
Açò vol dir que ja estan tardant totes les alternatives d’esquerra a ajuntar-se d’una manera convençuda, ferma i decidida. Aparcant els personalismes, considerant el bé major que necessita l’estat espanyol i tenint la humilitat, els partits més importants, el capteniment i el seny d’ara fer nostre aquell crit de lluita i convocatòria: «No passaran»
No hi ha temps per a pensar, o debatre, qüestions tangencials. Cal renunciar a privilegis i a primers llocs per a aconseguir la unitat de totes l’esquerres perquè esdevinga; de tota l’esquerra.
És l’única alternativa. I el rellotge no s’atura.
