El poeta, Charles Baudelaire, amb aquesta expressió, va saber sintetitzar una problemàtica de molta gent: la dissociació. És a dir, el desdoblament entre un jo real, clandestí, i un jo aparent, un alter ego, una causa del qual és, potser, el fet de viure en immersió – ja sia primària, ja sia secundària – en un context constrenyidor que demane una adaptació cega i faça impossible la pròpia unicitat.
D’aquí, la necessitat patològica del dissociat de la confirmació per part de l’Altre. Un tipus de relació que si s’hi dona un vincle fort, pot fer que el dissociat engegue un procés d’aparició – relativa – del seu jo real i de dissolució – relativa també – del seu alter ego, però que se cirscumscriurà, és clar, a aquests tipus de relacions.
Però si exceptuem aquest tipus de relacions extraordinàries, l’estat típic del dissociat serà l’aillament i la solitud – que, potser, el viurà com una mena de segona natura. La por cerval a les ferides – més a les psíquiques que a les físiques – deguda a la feblesa del seu jo serà, potser, la causa del seu tancament i viceversa. Una reclusió que, per cert, el pot conduir a la partició en dos – un estat de retorn molt difícil o, potser, impossible.
Tant si es donen les relacions confirmatives amb vincle fort com si no – el pronòstic, evidentment, serà més favorable en el primer cas-, el dissociat, per a resoldre la seua problemàtica, haurà de fer un procés curatiu, les etapes del qual podrien ser:
- una crisi profunda sense compensacions secundàries;
- una presa de consciència d’haver tocat fons;
- una demanda de canvi a un bon terapeuta;
- una teràpia de veritat que esdevinga un instrument per a bé reformar el context constrenyidor, bé revolucionar-lo o bé trencar-hi – l’opció triada dependrà, evidentment, del grau de ser u mateix assolit.
L’expressió del poeta Charles Baudelaire, Moi, je suis un autre, serà molt seductora i brillant per a la poesia, però no pas per a la vida si no és que hom preferisca que la seua existència li passe pel costat.
*Jo, jo soc un altre.
