Sí, m’odien a mi, odien la cançó en valencià, el meu treball intel·lectual com a professor i investigador en sociologia, la meua dedicació a la sociologia de la comunicació que els ha destapat les vergonyes tantes vegades, odien la nostra música, el Teatre Micalet –tot un símbol de dignitat cultural en un país massa vegades autista- odien el teatre, la música, l’art, la bellesa. Odien la nostra alegria, les nostres ganes de fer cultura malgrat tot. Són odiadors professionals. I ho són des de fa molts anys.
El diari Las Provincias és una eina al servei de la dreta extrema i l’extrema dreta. I ho és des de fa molts anys. Participaren activament en la restauració borbònica d’Alfonso XII; el comitè de notables que va eixir cap a Sagunt a fer costat al pronunciament de Martínez Campos -1874- que posaria fi a la Primera República, s’havia reunit abans a la redacció de Las Provincias i don Teodoro Llorente, tan estimat per alguns valencianistes flàccids, ja tenia redactat l’editorial que publicaria l’endemà en suport a la monarquia. El mateix diari ho va escriure així anys després : «LAS PROVINCIAS trabajó con todo entusiasmo para que cesase aquel estado de descomposición que se había apoderado de España, y cooperó en la medida de sus modestas fuerzas a la Restauración del régimen monárquico». També va celebrar l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera el 1923.
Abans que el govern de la República tancara el diari el 1936 perquè incitava a la rebel·lió militar, havia publicat articles de Mussolini i altres destacats feixistes europeus. Acabada la Guerra d’Espanya, Las Provincias fou l’únic mitjà imprès que va reaparèixer a València. El seu director, fill de don Teodoro, havia anat a Burgos personalment a demanar-li a Franco que l’autoritzara a tornar a treure el diari. Per afegir-hi sarcasme, va reaparèixer el 15 d’abril de 1939.
Al llibre La reproducción de las desigualdades sociales en el sistema educativo. El mapa escolar de València, coordinat pels professors José Manuel Rodríguez Victoriano, Laura Martínez Junquero i Borja de Madaria Escudero (dirs.), hi ha un article específic del sociòleg Fernando Conde en què explica, amb detall i amb les eines analítiques pertinents, el tractament mediàtic que Las Provincias va dedicar a aquesta recerca en què han participat una vintena de professors de cinc universitats, tot tractant de criminalitzar l’equip investigador i el seu director, en sintonia amb el gran denunciador del PP, Luis Salom, i una justícia de part. Tot va quedar arxivat, però el diari va orquestrar una condemna mediàtica que va produir un gran sofriment personal. Una persecució a un treball rellevant en la sociologia de l’educació que ha tingut i tindrà una gran influència acadèmica, un treball que posa al descobert les estratègies de les classes benestants per a reproduir els seus privilegis amb el suport, moltes vegades fraudulent, de l’escola privada concertada.
Al mateix llibre, jo m’ocupe extensament del paper del diari en el sistema mediàtic i polític valencià des de la seua fundació el 1866 fins als nostres dies.
Las Provincias fou l’eix central de l’oposició al canvi durant els anys de la Transició i especialment a partir del 1978. A l’article, tracte el paper del diari en l’atiament de l’anticatalanisme, la persecució de l’esquerra, els intel·lectuals i artistes, els mestres de l’escola pública, el treball de promoció i, fins i tot de direcció, dels líders de la dreta –primer Lizondo, després Zaplana i els següents- i l’assenyalament de persones perquè altres actuen. La Universitat de València i els seus rectors i professors, la Societat Coral el Micalet, l’escultor Andreu Alfaro, el cantant Raimon, Joan Fuster i tants altres seran objecte, no de la legítima crítica que pot i deu fer un mitjà seriós, sinó de la desqualificació ad hominem ben carregada d’epítets i insults que encenen els ànims dels seus lectors més tronats o més feixistes. Després hi arriba la violència.
Especialment repugnant fou el tractament «informatiu» que donaren a l’assassinat de Guillem Agulló. Arribaren fins i tot a suggerir que potser s’havia clavat ell mateix la navalla. I igualment podem dir del tractament que van donar a l’accident de Metrovalència en què van morir 43 persones i va deixar 47 ferits. La llista dels perseguits i assenyalats pel diari Las Provincias és ben llarga i al capítol a què m’estic referint en trobareu molta informació i anàlisi.
Ara m’ha tocat rebre a mi una vegada més. Ara jo soc un ultranacionalista perquè defense la meua llengua i cultura i els drets del poble valencià. Del seu nacionalisme agressivament opressor no tenen res a dir. Ara jo soc un ultraesquerrà perquè sempre he estat de part dels moviments socials que denuncien i lluiten contra els abusos del poder. Les seues ensabonades als interessos particulars més detestables els semblen d’allò més normals. I tot perquè faig un concert al Teatre Micalet. Se’n riuen perquè dic que continuaré a les trinxeres. Doncs ací tenen el primer projectil en forma d’article.
Com va dir Joan Fuster: «M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los i això sí que en té». Per això, enfront del seu odi, el millor és la nostra alegria, les nostres ganes de continuar fent cultura, de lluitar pels nostres drets. Com diu un bon amic meu, transformem la seua merda en energia. I cantem amb Estellés, qui tant els va haver de patir, que desitgem «una pàtria lliure i lluminosa i alta».
