Compromís ha encertat a l’hora de proposar una moció de censura contra Mazón. No s’hauria entés, si no hagués estat així. L’actual govern de la Generalitat, amb el seu president al capdavant, té les mans tacades de sang, perquè, si bé la DANA va ser un fenomen natural, la gestió pertany plenament a l’àmbit polític. I és en aquest àmbit, on es varen produir les morts, que s’haurien pogut evitar si s’hagués alertat la població com hauria correspost. Des del punt de vista polític, no hi ha dubte: el govern de Mazón ha de ser destituït. A més a més, també cal jutjar-lo des del punt de vista penal, i aquesta sentència ja arribarà quan toque. Ja s’han posat en marxa diverses iniciatives en aquest sentit. Però es tracta de dos àmbits que no necessàriament han d’estar relacionats: per molt que la (in)justícia espanyola puga absoldre Mazón —personalment, no tinc cap dubte que això serà així, si és que mai se l’arriba a processar, com no en tinc cap tampoc que Mazón és culpable—, la política no pot més que condemnar-lo.
Per tant, aquesta declaració de censura contra Mazón és imperativa. Tanmateix, el reglament de les Corts demana que una moció de censura estiga avalada per les signatures de vint diputats. Compromís en té quinze. Li’n falten cinc, doncs. Hi ha qui hi pot veure un problema: jo hi veig una oportunitat. Una oportunitat, de fet, per a anar més enllà i posar damunt la taula una censura que no només afecta una persona —el delegat colonial de torn—, sinó el sistema mateix.
Una moció de censura és un acte polític. I, com a tal, és performatiu: té igual que no complisques els requisits, en el moment d’enunciar-lo, s’ha fet realitat. Per tant, Compromís ha posat en marxa aquest mecanisme i això provocarà que tots els altres actors s’hi hagen de posicionar de la mateixa manera que si s’hagués registrat amb el segell oficial de les Corts. De fet, Compromís ho va entendre així quan, en 2013, amb un diputat de tres-cents cinquanta —el mateix Baldoví que ara ha de presentar aquesta moció a les Corts, com a síndic—, va proposar una moció de censura al Congrés contra Rajoy; una moció instrumental que hauria de proposar un candidat no partidista i que tinguera com a objectiu la convocatòria avançada d’eleccions. Llevant que en el cas de les Corts el candidat ara ha de ser diputat, la resta de condicions es mantenen, tant la necessitat com les argumentacions.
Els milers de valencians que varen eixir al carrer dissabte, 9 de novembre, mereixen que les seues reivindicacions es canalitzen políticament. Tanmateix, les sucursals valencianes dels partits espanyols estan jugant una partida d’escacs en què els seus líders a Madrid els estan fent servir com a peons a sacrificar. I, amb ells, és clar, també sacrifiquen el poble valencià. Si la caiguda de Mazón no fos un problema, ara com ara, per a l’objectiu fonamental del PP a Madrid, que, evidentment, és fer caure Pedro Sánchez, Feijóo ja l’hauria obligat a dimitir. Ho varen fer així, per exemple, amb Camps, tot just un parell de mesos després de guanyar unes eleccions amb majoria absoluta. En aquest cas, a més, cal sumar que Feijóo té, fins i tot, malícia personal cap a Mazón. L’alacantí va ser un candidat de Pablo Casado, després de sacrificar —des de Madrid, a propòsit— Bonig, i, a més, si Mazón hagués seguit les directrius del PP espanyol de no tancar un pacte amb Vox abans de les eleccions espanyoles, és molt probable —i així ho analitza Feijóo— que el gallec, ara com ara, fos inquilí de la Moncloa. Mazón necessitava els vots de Vox, però el vicepresident que havia de nomenar Vox lluïa orgullós una condemna per violència masclista i, per tant, calia fer-ne el relleu. Així doncs, calia enviar-lo a Madrid i reemplaçar-lo per un torero. I això s’havia de fer abans de les eleccions espanyoles. Aquest pacte, que fou el primer entre PP i Vox que es va anunciar en una autonomia, va mobilitzar un electorat d’esquerres que llavors estava situat en l’abstenció, davant de la por de veure ministres de Vox al govern espanyol, i Feijóo, que ja estava decidint quins mobles de la Moncloa canviaria, es va quedar amb un pam de nas.
De la mateixa manera, la prioritat del PSOE és salvar Pedro Sánchez, qui, amb la DANA, ha vist una oportunitat per a tirar avant uns pressupostos generals que no hi ha sudoku que resolguen i que ja fa un parell d’exercicis que prorroga. Ara vol apel·lar a la responsabilitat institucional del PP per a no bloquejar uns comptes que hauran de preveure dotacions per a la reconstrucció de la zona afectada. En aquesta partida d’escacs, el PSOE valencià és el peó que se sacrifica per al gambit: aprovarà els comptes de Mazón i de María José Catalá sense demanar res a canvi. Aquesta fou la primera notícia que vàrem tindre els valencians, un parell de setmanes després de la DANA, de Diana Morant, qui se suposa que és el rostre que els socialistes proposen als valencians com a alternativa a Mazón. El que sembla evident, però, és que aquesta hipotètica filigrana cortesana no és compartida per una grandíssima part —si no tota— de la base electoral valenciana del PSOE. Ací la moció de censura, doncs, apel·la a les consciències polítiques: què representen els diputats socialistes a les Corts Valencianes? Els seus votants o les partides d’escacs madrilenyes? La resposta és òbvia. I cal fer que la pronuncien amb veu ben forta.
Finalment, tenim el posicionament de l’extrema dreta. Per molt que ens escarotem amb una suposada victòria del seu relat, sincerament, jo els veig prou desorientats. Ara bé, aquesta moció de censura els torna a posar contra les cordes. Evidentment, no podran donar-hi suport mai, perquè la presentarà el separatismo, és clar —i per molt que hi haja qui vulga amagar-se dins d’un clot davall de terra—, però això significarà que estaran apuntalant el principal responsable de la tragèdia. O, encara que siga, un dels dos responsables. Espanya està per damunt del País Valencià, òbviament, però les vides dels valencians, també. Quants votants té Vox en l’àrea metropolitana de València?
En definitiva, aquesta moció de censura visualitza que els valencians no som actors d’aquest sistema, que, de fet, és el responsable últim de la catàstrofe que hem viscut. És per això que, més encara que una moció de censura contra Mazón, és una moció de censura contra el sistema mateix. Compromís ha fet un primer pas en aquesta direcció, però tindrà la valentia de representar aquesta lògica o donarà prompte el braç a tòrcer?
