Constantment es fan apel·lacions al sentit comú des de qualsevol indret de l’espai polític. He sentit Santiago Abascal, Pablo Iglesias i Ximo Puig, per exemple, apel·lar-hi, Feijóo declarant «somos el partido del sentido común», i Pedro Sánchez demanant que ens mobilitzem pel sentit comú en la declaració institucional de 29 d’abril.
He revisat el Diccionari Normatiu Valencià, el Català-Valencià-Balear, el de la RAE i el Maria Moliner. Tots recullen un sol significat, el mateix. El del DNV podria representar-los: «Facultat atribuïda a la generalitat de les persones de discernir raonablement les coses». Probablement, els polítics citats a dalt estan pensant en aquest significat. I així, polítics i diccionaris nodreixen una confusió que ens reté en la superfície de certes anàlisis dificultant l’aprofundiment. Faríem bé en considerar-lo un significat intrús, dient-li raonabilitat a la raonabilitat i prudència a la prudència. Tractaré d’explicar-me.
El sentit comú no és una facultat, és un dipòsit
Desbrossant l’intrús, parlaré de sentit comú com el catàleg de principis, expectatives, creences, costums i comportaments forjats en les experiències, i amb un rerefons d’inqüestionabilitat, que els membres d’una col·lectivitat comparteixen. Un dipòsit del qual obtenim respostes automàtiques i un guió, confortable i útil, que ens orienta en la vida pràctica. Tanmateix, té una ombra: debilita la facultat de raonar autònomament i empenta la nostra integració en el corrent. Dissolt i silenciós, assaona les ments i les actituds, i afavoreix la immediatesa dificultant la deliberació i el lliurepensament. El seu contingut és una acumulació de pre-judicis, com encertadament assenyalà Albert Einstein.
La seua distribució facilita els consensos socials, però es deixa modelar per aquells que tenen les eines i la determinació de fer-ho. La realitat pot esvair-se quan és observada pel sentit comú, que pot ser manipulat, com bé saben els il·lusionistes: l’essencial ocorre davant els ulls de l’audiència que no ho percep perquè reacciona d’acord amb el sentit comú. Aquestes maniobres no sempre estan al servei de l’entreteniment. El fortificat nucli del sistema capitaliste, que tanta desigualtat material, abusos i sofriment produeix, coneix els secrets de l’il·lusionisme. La crueltat del seu comportament queda encobert, dissimulat, per la modelació del sentit comú. Una de les eines: la retòrica dominant, insistent, omnipresent i multiretransmesa, que s’encarrega de la supervisió del llenguatge. Les paraules, els conceptes, s’embolcallen amb el significat que el relat hegemònic imposa en lluita desigual amb el pensament reflexiu.
Recentment Gil-Manuel Hernàndez ens ha regalat «Les falles no han de molestar», una peça magnífica que desvela altres elements de la modelació del sentit comú. Un dels arguments centrals apunta al contrast entre aparences i realitat, caracteritzant les actuals falles com «… un ornament, una decoració pintoresca que ajude a representar el simulacre de què es pot criticar qualsevol tema, però a costa que desapareguen els enfocaments realment impactants que facen pensar, reflexionar…». És a dir, l’aixecament d’un món d’aparences desdibuixa la realitat, la presenta com a més acceptable, o dificulta discutir-la i oposar-s’hi. El mecanisme actua en moltes altres situacions i circumstàncies, i prendre’l en consideració pot resultar fecund com a element d’anàlisi.
Un món canviant
En la seua dilatada història, la humanitat ha experimentat menys canvis dels que pogués semblar. D’una banda, som testimonis d’enormes diferències. Si adoràvem la Lluna com una deïtat, al segle XX alguns homes l’han trepitjada i altres ens contemplen muntats en llunes artificials. Removem muntanyes en dies i aixequem ciutats en setmanes, i podem destruir-ho tot en un sospir. Les factories funcionen nit i dia, vomitant colossals quantitats de mercaderies que cauen ràpidament en desús, un monstruós volum de producció i deixalles com mai no hagueren imaginat els nostres avantpassats. Com tampoc, que cada dia moguem veloçment, i a grans distàncies, gegantesques quantitats de masses humanes. Som capaços de guarir i previndre moltes malalties que han turmentat la humanitat, i en provoquem, però de noves. Impulsada per l’empenta tecnològica, l’acceleració dels canvis s’ha convertit en una droga fora de control i exempta del contrapés de la planificació.
En el terreny del govern i l’organització social, i després de segles sofrint diversos dissenys de sistemes autocràtics, la democràcia és el sistema exigit als països per la comunitat internacional, el més valorat. Declaracions, cartes i pactes registren negre sobre blanc drets de la humanitat, preats i defensats en algunes àrees del planeta.
Un substrat immutable
No obstant això, sota el subsol d’un paisatge canviant flueix una essència inalterable, constant, que mulla en tot temps totes les societats. En qualsevol era, segle, any o instant, els humans crien la xicalla, s’ajuden, s’associen, feinegen, descansen i s’entretenen, fabulen, pensen i inventen, riuen i ploren, menteixen i enganyen. Obrint el focus veiem regularitats molt menys entranyables: domini de les elits sobre els seus propis pobles, subjugació dels altres pobles a les elits de l’imperi hegemònic de cada època, imperis annexionistes sovint encapçalats, en el passat i present, per líders arrogants i buscabregues, aficionats a manar destruir i a manar matar. Descobrim la democràcia sotmesa a fortes ràfegues d’aparença i teatralitat que encobreixen les maniobres autocràtiques de sempre, revelant les dosis de cosmètica que emboliquen les declaracions de drets humans, formalment preats, parcialment respectats.
Una altra constant en la història ha estat l’antagonisme entre acaparadors (o amb desig de ser-ho) i desposseïts (o exposats a ser-ho), un conflicte regulat per les normes que els primers fan, o padrinegen, assegurant-se que la desigualtat material siga legal. Els grans acaparadors afavoreixen la floració de nombrosos imitadors que, a menor escala, aprofiten els mètodes dels primers i eixamplen el sistema clientelar que sosté l’edifici. Trobem després legions que potser assoleixen una vida tranquil·la, certes comoditats, i un futur acceptable i segur per a ells i els seus. Eternament acostumats, per no haver conegut altra cosa, o amargament sorpresos per l’adversitat, sobreviuen exèrcits d’exclosos, d’existència precària, remullats de pobresa, víctimes del destí o màrtirs del saqueig, sacsejats pels vòrtexs més violents del corrent.
D’acord amb la tesi de l’essència immutable que ruixa el recorregut de la història, les actuals ideologies tampoc són exclusives de la modernitat. En el context de les lluites entre patricis i plebeus, trobem dos pols a la República romana que, en essència, podrien encaixar amb l’actual esquema ideològic. Protegint els interessos de les elits i encapçalats per l’aristocràcia tradicional, els optimates s’identificaven a si mateixos amb la mateixa Roma, convertint en sospitosos de conspiració aquells que qüestionaren la seua supremacia. Entre la facció dels populares(1) també hi havia aristòcrates de més sensibilitat amb els drets de participació ciutadana en la vida política i amb les condicions de vida de les classes baixes. En aquest entorn destaquen els episodis coneguts com les «Reformes dels Graco», en els quals podem reconéixer similituds amb la política moderna, incloent-hi el que sol denominar-se(2) la divisió de l’esquerra. La propietat comunitària, el principi socialiste noucentiste, hui desacreditat i perseguit, ja fou fonament de les societats primitives, i també està present d’alguna o altra manera en Plató, en el Nou Testament i en les Utopies de Tomás Moro i posteriors.
La modelació del sentit comú
Encerclant el món canviant i el substrat immutable, en tota època i societat s’ha configurat un sentit comú susceptible de ser modelat. En l’actualitat, la modelació, amb l’objectiu d’aconseguir l’acceptació de l’estat de coses, compta amb el concurs de les potentíssimes tècniques de comunicació de la poderosa indústria de l’entreteniment, que construeixen un entorn d’aparences i ornament, de maquillatge i decoració. I acabe citant novament Gil-Manuel Hernàndez, que ens desembolica altres detalls del subtil procediment de control: «I es decreta orwellianament»(3), diu, «una acumulació de perverses paradoxes: impressionar per a adormir, enlluernar per a ocultar, estimular per a desactivar». El resultat és esculpit i emmagatzemat als intestins del sentit comú, el dipòsit on els escultors atresoren la seua obra.
La RAE, però defineix la locució de sentido común com a «conforme al buen juicio», el significat usual que emmascara tot el que he descrit anteriorment. La confusió de que parlí en el segon paràgraf.
(1) Una petita mostra de manipulació del llenguatge relacionada amb la modelació del sentit comú. Per raons electorals, els optimates de hui en dia s’han apropiat de la denominació populares.
(2) Fa temps que tracte de treure del meu vocabulari el llenguatge basat en l’eix esquerra-dreta. Opine que és un parany i el contemple com una peça més de la modelació del sentit comú.
(3) En 1949 George Orwell publicà la novel·la 1984, on descriu un estat que exerceix un control implacable basat en la propaganda, la desinformació, la vigilància extrema i la por.
