Passa el temps i enguany es compleixen ja seixanta anys de la traducció catalana de La mística de la feminitat (The feminine mystique, 1963), un clàssic de la literatura feminista, obra de Betty Friedan. Una traducció de Jordi Solé-Tura, referent polític i peça clau en el restabliment de la democràcia a casa nostra, que –dos anys després de sortir a llum l’original i rebre el premi Pulitzer– el posava a circular a casa nostra. Era 1965, i el publicava Edicions 62 en una de les seues col·leccions més emblemàtiques, “Llibres a l’Abast”, en dos volums, La mística de la feminitat 1. El problema no plantejat i La mística de la feminitat 2. Un nou pla de vida.
La mística de la feminitat fou, doncs, el primer llibre d’una pensadora feminista que es traduí al català en els últims anys del franquisme, després de les mesures restrictives de la Llei de premsa de l’abril del 1938, que prohibí traduir al català, el gallec i el basc durant més de dues dècades. En plena dècada dels seixanta, el nou ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, revisà la normativa de publicació de llibres a Espanya i promulgà la nova Llei de premsa i impremta de 1966, la Llei Fraga, la qual obrí la possibilitat de traduir a altres llengües de l’estat que no fos l’espanyol peninsular.
Aquells aires “liberalitzadors” van dur uns anys d’expansió editorial a Catalunya, la qual cosa significà també posar en circulació algunes autores i pensadores que arribaven amb una revifada d’àries nous: Friedan, entre elles. Amb els anys i, sobretot, ja en plena democràcia, s’hi sumarien noms com ara Simone de Beauvoir, Adrienne Rich i, molt més recentment, Angela Davis, bell hooks, Vivian Gornick i Rebecca Solnit, entre tantes altres.
Escric tot això, no per parlar de llibres, sinó inspirada pels subtítols dels dos volums en català de la traducció del clàssic de Betty Friedan, El problema no plantejat i Un nou pla de vida, i a propòsit de la revifada religiosa i mística entre dones joves que estem vivint aquestes darreres setmanes, lligades al món de la música i el cinema. Una mena de retorn del misticisme i de la devoció religiosa, notablement cristiana, que ha pres volada amb la nova aparició estel·lar i mundial de la cantant Rosalia i la seua composició Lux, un disc que, a banda de ser un treball musical sorprenent i de gran qualitat, forma part, per dir-ho d’alguna manera, d’un moviment boirós de recuperació de l’espiritualitat.
Dit això, confesse que a mi tota aquesta espiritualitat em produeix certa perplexitat i em costa de creure que realment estiga passant. Més aviat, em fa sospitar que siga un nou recurs del màrqueting (en qüestió de xifres de vendes ni les cases discogràfiques ni les editorials tenen grans miraments ni principis). Per això, si un producte funciona, a canvi de suggerir a les joves que es posen la sotana i deixen de pensar, doncs endavant! I ausades que ha sonat, perquè a Rosalia la tenim per tots els costats: televisió, ràdio, xarxes socials, pòdcasts, capçaleres digitals, en paper: no hi ha dia que agafes el telèfon o l’ordinador i no t’aparega la veu i rostre angelical de Rosalia, una monja glamurosa, entre el misticisme i la casual vampire, que ho està petant, per dir-ho modern, clar i català.
I mira per on, el que són les coincidències o les sinergies artístiques, que quan estàvem en ple “trance” escoltant el hype cristià de Rosalia, Lux, arriba a les sales de cinema Los Domingos, la darrera pel·lícula d’Alauda Ruiz de Azúa, guanyadora del Goya per Cinco lobitos i autora de la minisèrie d’èxit Querer. Un llargmetratge que relata des de la ficció el conflicte familiar davant d’una vocació i la història d’una jove —entre tantes altres— que ha trobat en Déu un amor incomparable. I això ja comença a inquietar-me, el fet que avui, quan estem ja en la quarta onada del feminisme, després d’un me too a nivell mundial, moltes dones troben en el captiveri místic i cristià una opció amorosa. Què deu estar passant…?
Un nou pla de vida?
Caldria buscar raons i motius entre moltes escletxes: una violència de gènere galopant, uns valors ultraconservadors abanderats per l’extrema dreta arreu del món, com ara el moviment tradwife als Estats Units, que promou els rols de gènere tradicionals a través de les xarxes socials, i que recorden el perfil d’esposa submisa i obedient del Nacional Catolicisme. En definitiva, noves velles maneres d’esclavitzar les dones. És aquest també Un nou pla de vida?
Però potser m’estic desviant una mica del tema. Tornant al misticisme i el món de la música, fa ja més de trenta anys que la malaguanyada veu irlandesa, Sinéad O’Connor –qui també envoltà la seua música i imatge de certa misticitat– tingué un gest en el programa Saturday Night Live que marcà la seua carrera. O’Connor va trencar una fotografia del Papa Joan Pau II en directe davant de milions de telespectadors. Les reaccions ferotges no es van fer esperar, Irlanda era, i és d’alguna manera encara avui, un país ultracatòlic.
Les raons d’aquell gest d’O’Connor cal anar a buscar-les en els abusos sexuals a menors per part de sacerdots irlandesos que la cantant va presenciar a partir dels 15 anys durant el temps que va passar internada en un dels Refugis de Magdalena, regentats per monges catòliques. Allà, on una d’aquelles monges li regalà la seua primera guitarra, va presenciar l’horror, si el va viure ella també, no ho sabem. Però sí que sabem que fou víctima d’un maltractament constant per part de la seua mare, una dona ultracatòlica que tenia la foto del Papa Joan Pau II damunt de la capçalera del seu llit.
Dit això, tan dens de pair, i tornant al present: per què aquesta revifalla mística? És una qüestió de mimetisme, de màrqueting? ¿O potser una pulsió, un ressorgiment d’allò “radicalment altre”, diferent, i que ha abanderat moltes avantguardes i moviments literaris, artístics i socials? ¿És la necessitat o comoditat de, davant una societat complexa, opressiva i exigent, quan no precària i maltractadora, prescindir de la llibertat personal? Al capdavall, tant a la presó com en un convent es pot viure al marge, al marge de tot, de la societat fonamentalment. Allà, tancades, no hauríem de pensar en res ni de prendre decisions, ens ho donarien tot fet. I no haver de decidir és, segons es mire, és un descans vitalici. Allà, tancades, casades amb Déu, se suposa que no rebríem pals ni menyspreus, i ens faríem un fart de fornejar pastissos i adorar a Déu, com promulguen les seguidores del moviment tradwife des de les seues cuines impol·lutes de 30 metres quadrats.
Potser les noies perceben que ser lliures és difícil i arriscat, potser les noies tampoc ja no volen princeses, volen ser monges. Potser l’últim disc de Rosalia és una mostra d’una tendència global que fa que algunes dones es plantegen ser monges o, almenys, buscar la llibertat lluny d’una societat opressiva. Podria ser.
En tot cas, sembla que per traure’t un gran pes de sobre, o la petes de cantant, o, ai las! A fer pastissos i adorar a Déu! El que ocorre és que cap de les dues alternatives –més factible la segona que la primera, no demana talent, només sacrifici i devoció a dojo– toca de peus a terra, però al cap i a la fi, es tractava d’això, no? D’elevacions i experiències místiques, de volar en direcció oposada a l’infern, perquè l’infern deu estar als carrers, on hi ha llibertat. Quina paradoxa!
