El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la II República. En aquell moment, la totalitat d’habitants a Espanya era de poc més de 23,5 milions d’habitants, dels quals el 45,5% eren jornalers i camperols. Hi havia un 44% d’analfabets, la major part dels quals vivien a les zones rurals especialment. Això suposava una desigualtat cultural entre les ciutats i el camp, sobretot, per la política d’ensenyament que sempre hi havia hagut, afavorint ciutats i poblacions grans.
Calia un projecte especial per apropar la cultura a les zones rurals, no solament als xiquets i xiquetes, també als adults que no coneixien el cine, el teatre, els museus, etc. Les comunicacions amb aquelles zones eren molt limitades. La majoria dels pobles solament hi havia camins de ferradura, per la qual cosa no arribava tren ni bus i, en molts, ni carros. En aquest cas, anaven a cavall de mules.
Una de les primeres coses que va fer el govern, fou un Decret de 29 de novembre de 1931 creant el Patronat de les Missions Pedagògiques. Es va ocupar d’aquesta missió un bon grapat de professors i d’intel·lectuals que ja havien preparat l’esborrany del projecte. L’Estat de la República es va fer càrrec de cobrir-ho amb partides pressupostàries. Era un ambiciós projecte d’aproximar la cultura de les ciutats als poblets més apartats. Va estar format per un moviment de docents lligats amb la Institució Lliure d’Ensenyança (ILE). Aquella institució que formaren uns catedràtics moguts per la filosofia krausista al s. XIX. Professors que havien sigut acomiadats de diferents universitats el 1876 per defensar la llibertat de càtedra. La flor i nata de catedràtics a l’acabament del segle, encapçalats com a president, Francisco Giner de los Rios. Era la manera de definir-se la dita Restauració Monàrquica. Una altra cosa negativa d’aquella dinastia borbònica. La ILE va estar suprimida el 1939 pel general Franco i, els seus membres tractats com a delinqüents. A més, els botaren foc als llibres i documents que no pogueren amagar.
Faré alguna pinzellada d’aquell projecte, no per a donar-les a conéixer, perquè són massa conegudes, simplement per honorar la seua memòria, la República que la va impulsar i els missioners. No fa molt de temps encara quedava memòria de persones que les va conéixer com a assistent o missioner, com pot veure’s amb aquest reportatge:
Sortosament, són coses inqüestionablement positives de la República que mai s’han valorat a les escoles postfranquistes. Potser les noves generacions són més receptius en valorar el que va suposar en aquell temps un projecte tan capdavanter. Projecte cultural i solidari que pretenien apropar les desigualtats culturals que hi havia als anys 30. Podien haver-ho acabat de no haver hagut la rebel·lió militar. És per això que rigorosos historiadors estan recomanant aquell projecte que estan documentats a les xarxes socials i que les entitats memorialistes els fan seus.
Referent a l’analfabetisme d’aquella època, crec que s’ha de fer una puntualització, si no l’he feta ja. Els que consten que estaven alfabetitzats, ho havien fet a les escoles de l’Església i, no diré que no aprofitaren per a res, però sí que eren incompletes i fora de temps. Les Missions Pedagògiques no projectaven solament oferir la possibilitat del «certificat escolar» que diem ara, especialment projectaven una educació per fer ciutadans democràtics, solidaris, que valoraren la natura, l’estètica, etc. Per això els passaven pel·lícules i teatre on els feien participar. A més, els completaven una visió de món; una visió que també rebien els mateixos missioners convivint durant uns dies aquell ambient rural que no coneixien. Els mateixos missioners han deixat testimonis d’haver après molt en aquells contactes que tenien mentre durava la missió. Va haver-hi un intercanvi de mons molt important que els va acompanyar durant tota la vida, tant a uns com a altres. Llàstima haver sigut durant tan poc de temps.
La direcció d’aquest projecte de caràcter interdisciplinari es va encarregar Manuel Bartolomé Cossío (Nova Escola) com a president del Patronat. És el que va reunir i coordinar a mestres, professors. Eren artistes i joves intel·lectuals com: María Zambrano, Alejandro Casona, Luis Cernuda, Ramón Gaya, Eduardo Martín Torner, María Moliner, Federico Garcia Lorca, entre molts altres, fins a arribar a 600 dones i homes.
El projecte va estar impulsat pel Consell d’Instrucció Pública, coordinat per l’inspector d’Educació Lorenzo Luzuriaga (Nova Escola). El projecte tenia l’objectiu de difondre els valors republicans amb una educació laica, mixta i gratuïta. El 27 de desembre de 1931 va començar la primera missió a la localitat castellana d’Ayllón. Durant els anys 1931/36, fent aquesta tasca d’educació i cultura, van visitar prop de 7.000 pobles i llogarets. Es van crear 5.522 biblioteques amb un conjunt de 600.000 llibres i van fer 286 actuacions teatrals. També es feren exposicions de pintures o còpies del Museu del Prado en 179 localitats. En alguns pobles també es va deixar un gramòfon i discos. Alguns discos eren de cançonetes del folklore popular que coneixien. Hi havia llocs que formaven una coral que dirigia els primers anys el folklorista E. Martin Torner. També duien màquina de cine i a la plaça, a la paret d’una casa, posaven la pantalla. Era una autèntica festa que va estar d’una intensa activitat durant els primers anys de l’etapa constituent. Produïren un voluminós arxiu que fou exposat a Madrid el 2006. En desembre de 1931, deia Bartolomé Cossío: «Somos una escuela ambulante, que quiere ir de pueblo en pueblo».
Va començar en abril de 1931, acabat de formar el govern republicà, que es va proposar prioritàriament la creació de 27.000 escoles, tot i que el feixisme no va permetre passar de fer-ne 16.000. El ministre d’Educació, Marcelino Domingo, havia creat un pla de tres anys per a la formació de mestres a l’Escola de Magisteri. A més de teoria de formació acadèmica de mestres, calia una elevació de l’estatus dels docents. Foren equiparats amb titulació universitària i millora de sous, que es va concretar amb 4.000 pessetes anuals.
L’estada dels missioners als pobles oscil·lava segons el poble o llogaret; podia ser entre un dia i quinze. En acabar la visita deixaven al mestre del poble una xicoteta biblioteca per a l’escola i per al conjunt de la població. L’objectiu era deixar els llibres més convenients en cada poble i llogaret amb la finalitat de crear interès i afició a la lectura. Després, els inspectors d’Educació demanaven informes al mestre/a del moviment que hi havia hagut de llibres prestats i dels resultats obtinguts.
Les biblioteques s’instal·laven en localitats menors de 5.000 habitants, que és on residia el 40% de la població. Tot i que tenien preferencials els poblets de 50, 100 i 200 persones. En cada lloc deixaven un lot de 100 llibres, amb lectures per a adults i per a xiquetes i xiquets. L’èxit va ser impressionant, deixant documentats 269.325 usuaris entre els anys 1931 a 1933.
L’arribada al poder de la CEDA va paralitzar bona part del projecte, perquè Gil Robles va continuar amb l’ensenyament tradicional dels valors catòlics que havien fet sempre. Durant el període conservador va baixar la intensitat de les missions per manca de pressupost, encara que continuava per la voluntat del Patronat i actituds altruistes de missioners. Fins que el 1936, amb la rebel·lió feixista i la guerra, es va paralitzar.
Potser va ser un dels millors projectes de la República.
