La paraula del títol del present article és una de les moltes que un servidor n’ha fet cas omís per manca de necessitat, i ara mateix, amb més anys que un lloro, em desperta la curiositat i m’adrece als diccionaris per profunditzar-ne. I em diuen, com fa la Viquipèdia literalment en una comparança, que el mot és un calaix de sastre, un gènere literari pertanyent a la didàctica que es va donar principalment al Renaixement i al Barroc a Espanya, durant els segles XVI i XVII. Essent uns dels principals antecedents de l’assaig, ja que es manifesta en una col·lecció de materials heterogenis, units pel compilador i interès públic, que barreja l’opinió expressada, la informació i l’entreteniment. L’estructura de les miscel·lànies varia des del diàleg a la col·lecció de cartes o epístoles, la divisió per apartats temàtics o la reunió d’una sèrie de personatges que van discorrent sobre diversos temes proposats per un d’ells.
Fet i fet el romanç, el tema de la miscel·lània m’és recurrent per enllestir el meu pseudoassaig, prenent com a base notícies de la premsa diària tant de la digital com de la de paper. Als efectes prenc l’edició recent de Diari La Veu del País Valencià i d’elDiario.es, per exemple, parant esment en els titulars de la seua portada, per a extraure seguidament informació més o menys detallada del que hi roman a l’interior. Confie a extraure d’ells allò que a la vegada em servirà d’aprenentatge.
El titular que presenta elDiario.es del 21 d’agost de 2024 signat per Carlos Navarro Castelló és demolidor «La ZAL del Port de València es reactiva 19 anys després d’arrasar l’horta i d’expulsar un centenar de veïns». «Aquesta setmana s’han mamprès els primers treballs de moviment de terres i consolidació d’una de les parcel·les, després de concedir l’Ajuntament en abril la llicència d’obres a MSC per a la construcció d’una plataforma logística de fred per l’emmagatzemament de productes d’alimentació de refrigerats i congelats endemés d’un espai d’oficines». «La Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del Port de València després de restar paralitzada per diverses sentències judicials…, talment com ha comprovat in situ aquest diari».
A parer meu, l’assumpte és tan seriós que fins i tot resulta de totes totes injust, ja que com s’ha anomenat adés les sentències judicials avalaven deixar-les córrer. Però el Tribunal Suprem estatal considerà que el restabliment a l’època de com estava fa vint anys, si fa no fa, resultava impossible perquè ja hi havia hagut obres i intervencions que com se sol dir eren ara més dolentes. I avant va tot, perquè als expropiats no els han restablert a les seues cases i camps.
Per altra banda, em permet comentar l’editorial del 31 d’agost, signada habitualment per l’editor de Diari La Veu del País Valencià, Moisés Vizcaino Garrido, que ens conta, sota el títol «Qui parla de “turismefòbia”», encertadament, que el vocable de moda ara, sense embussos de cap classe, és un «sainet» perquè és protagonitzat per la consellera Nuria Montes, que ho és també d’Indústria, Comerç i Turisme, procedent de la patronal Hosbec, la mateixa que organitza un acte de desgreuge davant d’allò que consideren un atac contra els interessos empresarials. Convé dir que amb el Consell, encapçalat per Mazón, formen una conjuminació important i perfecta, d’un pes important. I un servidor fa servir una dita valenciana: «Sempre parla qui ha de callar», perquè alguna cosa passa, no solament en aquesta Comunitat de Veïns, sinó en tot l’Estat modèlic, mundialment famós, que a la resta d’Europa no passa, perquè n’hi ha, si fa no fa, una organització més adient, que no en aquest. Per la qual cosa ens ho hauríem de fer mirar.
De moment, amigues i amigues, no m’estenc més, i vos deixe, per descomptat, amb Vicent Andrés Estellés, que com he deixat dit en altres ocasions, té poemes per a tot i per a tots, extret del Llibre de Meravelles, «Assumiràs la veu d’un poble…» i que vos deixe fragmentat:
«Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols. Et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teus gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és un silenci.»
